Dies de PRAF

Hi ha fangs que s'ho deixen fer quasi tot: aguanten estoicament que facis tot allò que t'han ensenyat que mai havies de fer amb el fang. És el cas de la PRAF de Collet. Però aquesta docilitat té un preu... si la treballes a torn. És com tenir un paper de vidre lliscant entre les mans. És clar que hi haurà qui prendrà precaucions i directament s'enfundarà uns guants per a salvar-se de les violentes "carícies"de la xamota. Per mandra o per negligència, no sol ser el meu cas (per ara) i sempre m'adono de la meva imprudència massa tard. Tinc una natural fòbia a tot allò que em protegeix dels estralls dels elements... odio els paraigües quan plou, la crema solar, les bufandes quan fa fred i els guants per rentar els plats o per a tornejar. Però com que no sóc tan valenta ni massoquista... de tant en tant, encara que em costi, agafo el paraigües, la bufanda o els guants, o m'unto a desgrat amb la crema solar, quin remei!

Aquests dies he estat tornejant la PRAF amb les mans nues. Immersa en el fang ,la pell amb prou feines es queixa de les primeres petites ferides. Una neteja a fons deixarà al descobert l'ungla llimada i l'artell de l'índex mig encetat. Fa una mica de malet, sí...
És quan penso en la gent que es fa tatuatges a la pell. També deu fer mal... Les meves mans una mica espatllades porten l'empremta del meu ofici, parlen de mi sense necessitat d'icones ni de símbols. El llenguatge de les cicatrius és més universal que tot això. Les meves, les porto amb orgull com si fossin un tatuatge temporal, un senyal que m'identifica.
De tota manera, he preparat una bona quantitat de gres per a seguir tornejant aquests propers dies. Tampoc és qüestió de recrear-se amb el tema. Després de la duresa de la PRAF, el lliscar suau del gres serà com una dolça carícia.