dimecres, 23 de desembre de 2009

La màgia de l'aprenentatge



L'arribada de l'hivern i altres coses que ara no vénen al cas han aletargat les meves aportacions al blog aquestes darreres setmanes però no volia acabar l'any sense fer-vos algun "regal". Aquesta petita joia és un vídeo d'animació que descriu molt bé l'essència de l'aprenentatge. El meu desitg per al nou any, és poder seguir compartint la màgia d'aquest aprenentatge amb tots i totes vosaltres. Bones festes!!

dimecres, 9 de desembre de 2009

La Factoria de Núvols a Quart



Aquests dies he fet una efímera escapada a terres gironines per anar a la fira de Quart. Però... no vaig poder-la veure perquè, coses que passen, vaig arribar tard... :(
El que no em vaig perdre però, va ser l'actuació de la Factoria de Núvols que tancava la fira amb el seu espectacle de foc i ceràmica. Aquest col·lectiu d'expeditus ceramistes format originàriament per Carlets, David Rosell, Igor Garai, Josep Matés, Lluis Heras i Marcos Pacheco, es definexen com a cercadors d' "altres camins dels habituals [...]com si fóssim una part de matèria que segueix tot el procés de la ceràmica, de principi a final i on els autors somiem ser creats". A la primera foto teniu al genial Marcos Pacheco que obria l'espectacle tornejant una "petita" bola...



I aquí el no menys genial Carlets, totalment concentrat en les flamerades d'un càntir ben poblat de brocs...
Un plaer poder veure finalment en directe aquest grup de ceramistes piròmans!! Podeu mirar més fotos aquí.

dimarts, 1 de desembre de 2009

"Màquina neteja fondos"



"ES VEN MÀQUINA NETEJA FONDOS (SENSE ESPONJA) EN BON ESTAT"

Com que aquest blog té vocació de servei, de la mateixa manera que està pensat per a promocionar les notícies i convocatòries que la gent m'envia, també estaré encantada d'ajudar a que aquella maquinària que està col·leccionant pols al vostre taller trobi una vida més profitosa... No dubteu a utilitzar "Pastafangs" per a fer-vos ressò dels torns, forns, laminadores que voleu treure-us de sobre o tallers que vulgueu compartir, etc. En Lluís Riera estrena aquesta secció amb una interessant màquina per a netejar l'esmalt de les bases de les peces. Els/les interessades només heu de contactar amb Lluís Riera: tel 977839017 o 630510304, mail:  lluisriera@telefonica.net

diumenge, 22 de novembre de 2009

Les ceràmiques de l'Islam



 Dins el contingut de l'exposició "Els mons de l'Islam a la col·lecció del Museu Aga Khan", ubicada actualment al Caixafòrum de Barcelona, la ceràmica conforma un gruix important de l'obra que es presenta. Els qui, com jo, tingueu una especial predilecció per aquest material teniu una font de plaer assegurada contemplant aquestes delicioses mostres representatives de l'història de l'art islàmic. Val a dir que, ceràmica a banda, la resta de la col·lecció és realment desatacable: preciosos manuscrits i miniatures, marbres i fustes finament tallats, teixits de seda, atuells metàl·lics delicadament manufacturats o flascons de vidre bufat amb subtils reflexos nacarats...
Aquest matí m'he enfilat a la falda de Montjuic i de la visita us porto aquests tastets per a que us animeu els que ho teniu a la vora i per a que els que esteu més llunyans també en pugueu gaudir.




Plat amb tulipes i clavells, Iznik 1575-1580

Iznik, emplaçada a l'Anatolia occidental, va ser el principal centre productor de ceràmica a partir de mitjans del sXV. Comenta Emmanuel Cooper al seu recomanable llibre "Historia de la cerámica" (CEAC ediciones, 1999) que la ceràmica otomana va eclipsar moltes de les ceràmiques islàmiques contemporànies. En aquest cas, es tracta d'un exemple característic de decoració amb flors policromades (jacints, clavells, roses i tulipes són les més típiques). Al profund blau de cobalt i als turqueses de coure i morats de manganès cal afegir com a color estrella un viu vermell amarronat conegut com a tronc armeni, que calia aplicar ben espès i que solia sobresortir, en conseqüència, de la resta de la decoració. La decoració sembla aplicada en sobrecoberta sobre una capa d'esmalt blanc opac.



Plat amb esquitxades decoratives, Iran o Iraq, periode abassida, sIX

Aquesta ceràmica de fang vermell recoberta d'una engalba blanca està decorada amb esquitxos de colors marró, groc, verd i porpra fosc sota un vidriat transparent, possiblement de plom. Sembla que aquesta peça estaria inspirada en les ceràmiques esquitxades polícromes Tang, d'origen xinès i que es començaren a importar justament al s IX. La paraula sini, que designa les ceràmiques vidriades, prové del terme al-sin que significa Xina. En aquest cas, la influència és directa de la ceràmica sancai tricolor de la dinastia Tang.



Plat amb inscripció i motiu de llaceries, nord-est de l'Iran, sX

Una peça profusament decorada sobre engalba blanc i recoberta d'un vidriat transparent.



Bol amb inscripció ornamental en cúfic, est de l'Iran, sIX i X, període samànida

Aquesta peça i les dues següents m'han agradat especialment per la seva senzillesa i la força que els atorga la pinzellada minimalista contrastada sobre un fons tan oposat i pur. Corresponen a una època en què la decoració respon a una de les representacions més pures i elevades de les idees islàmiques en ceràmica. Frustrades les espectatives de produir ceràmica de llustre, bàsicament a causa de la seva dificultat tècnica, les regions de l'est de Persia van optar per aquest tipus de decoració senzilla i estilitzada, treballant els engalbes per a que no regalimessin amb l'aplicació del vidriat. Per a tal efecte els barrejaven prèviament amb una argila fina i blanca que els aportava estabilitat per a contrarrestar la fusibilitat del plom. La incripció diu: "Para compte amb el neci, no t'associïs amb ell i el perplex admirador no el menyspreïs. Vés amb la meva benedicció."



Bol amb inscripció ornamental en cúfic, est de l'Iran, sIX i X, període samànida



Gerro amb inscripció ornamental en cúfic, est de l'Iran, sIX i X, període samànida




Plat amb set cavitats per a les set fruites de l'any nou persa, Iran finals del s XII-principis del XIII

Explica Emmanuel Cooper que: "Es creu que la tècnica del llustre es va inventar a Egipte, per a emprar-la sobre vidre, entre els segles VIII i IX i que va ser duta pels treballadors artesans a Mesopotamia. La tècnica implica la preparació d'una barreja especial de sulfats d'or, plata o coure afegit a un ocre, vermell o groc, que actua com medi per a la pintura. La barreja es pinta sobre el vidriat cuit i l'atuell es cou per tercera vegada (tercer foc) en una atmosfera amb fum (reductora) a baixa temperatura. L'òxid metàl·lic, reduït a metall, queda suspès en el vidriat que apareix en aquesta etapa com una pel·lícula metàl·lica mat. El brunyit lleva l'ocre i revela el llustre amb tota la seva brillantor. Desgraciadament, el llustre no manté la seva lluentor i amb els anys canvia freqüentment de color i es fa mat."  El llustre és una tècnica complicada que requereix de la temperatura exacta per a que s'arribi a desenvolupar sense cremar-lo i és una de les decoracions més apreciades de la ceràmica desenvolupada per les cultures islàmiques.

dimecres, 11 de novembre de 2009

Marta Armada: propera exposició a la Galeria Tasmania de Granollers


Aquesta sí que és una notícia que tenia ganes de publicar!! El proper 26 de novembre a les 19 hores s'inaugura una exposició de joies de la Marta Armada ben aprop de Barcelona. Per fi!! A aquesta subtil ceramista no hi ha qui la pari: emprèn en breu viatge rumb a Burdeus i aterrarà en terres catalanes a finals de mes. Fins el 7 de gener podrem contemplar les seves delicades peces en porcellana i plata a la Galeria Tasmania al C/ de Barcelona núm 60 de Granollers.


Qui segueixi aquest blog ja coneix les virtuts de l'obra de la Marta, perquè vaig parlar de les seves Xoias en motiu de la seva estada a Barcelona a finals d'agost. És una ocasió única per a veure-les en directe. Molt recomanable!!

dimarts, 3 de novembre de 2009

Exposició de Miguel Ángel Gil



Des de terres aragoneses, com sempre fèrtils en el terreny de la ceràmica, m'ha arribat per mail la convocatòria de l'exposició "Algunas impresiones sobre barro, o las virtudes de la inconsistencia" del ceramista Miguel Ángel Gil. I jo estic encantada de poder fer difusió de totes les convocatòries que m'arriben (animeu-vos a enviar-ne!!). No conec personalment en Miguel Ángel Gil, però he reconegut de seguida la seva obra, d'haver-la vist  exposada a CERCO algun dels anys que hi he anat. Ara doncs, podreu contemplar-la al Centro Cultural Mariano Mesonada de Utebo (Zaragoza), del 5 de novembre fins el 5 de desembre. I per als qui vulgueu xafardejar què fa aquest ceramista sense apartar-vos de la pantalla, aquesta és la seva web: http://www.artemaga.com/.

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Asaros: els homes de fang



Els homes de fang, provenen dels afores de la ciutat de Goroka, situada a la regió oriental de Papua Nova Guinea (PNG), a Oceania. La llegenda explica que els homes de fang van ser derrotats per una tribu enemiga, i es van veure forçats a córrer cap al riu Asaro per a amagar-se. Van esperar fins al crepuscle abans d'intentar fugir. L'enemic els va veure sorgir dels terrenys argil·losos tots recoberts de fang i van pensar que es tractava d'esperits malignes. Les tribus de Papua són força temeroses dels esperits, així que els enemics van fugir espantats i els homes de fang d'Asaro van sortir-ne victoriosos. Però la història no acaba aquí. Els homes de fang, van dirigir-se al seu poble per veure què havia passat, sense saber que l'enemic s'estava quiet allà. Amb l'entrada dels homes de fang al poblat, la tribu enemiga va quedar tan aterrorida que van tornar corrent al seu poble i van establir una cerimònia especial per a protegir-se d'aquells mals esperits.



Una versió més acurada (que podeu trobar junt amb algunes imatges aquí) explica que: "Els asaro són una tribu llegendària que habita a la vall de Waghi, a les muntanyes de Papua Nova Guinea, des de temps immemorials. A començaments del segle XX, van entrar en conflicte amb una altra tribu veïna i la guerra entre ambdues va resultar inevitable. Els asaro, menys nombrosos i aguerrits, però evidentment molt més astuts, van fabricar unes sinistres màscares de fang que els donaven aparença monstruosa. Durant la nit prèvia al combat, van preparar sigilosament una sèrie de fogueres al voltant de l'enemic poblat. A trenc d'alba, van prendre les branques verdes i els seus guerrers van sorgir, de sobte, d'entre l'espessa fumera amb les seves màscares esborronadores, els seus cossos coberts de fang, els seus arcs i les seves fletxes, cridant com posseits. Els endormiscats enemics, sorpresos i espantats per aquelles estranyes figures amenaçants, van fugir a la selva amb les seves dones i fills, atorgant així als asaro una victòria sonada i incruenta, que ara commemoren cada any. "



He de reconèixer que si m'apareixen tots així de cop... jo també surto corrent!!! Però, ...eh que són guapes aquestes enormes màscares??



Mirant-les m'ha vingut a la memòria l'espectacle del Barceló que vaig anar a veure fa uns mesos, en què ell i Nadj modelen cares a partir d'uns gerros de fang cru que s'han col·locat al cap...
Mil gràcies a la Mar Antón, que m'ha enviat un mail amb l'enllaç a aquesta fascinant descoberta. Amb col·laboracions com aquesta dóna gust fer un blog :)
Un petó guapa!

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Ruth Duckworth

M'he assabentat avui de la mort de Ruth Duckworth a l'edat de 90 anys. Pot ser que ens costi associar aquest nom a una obra amb la mateixa facilitat amb què ho podríem fer amb altres ceramistes, com ara Lucie Rie o Paul Soldner, posem per cas. Però l'obra d'aquesta heterogènia ceramista ocupa un lloc destacat dins la història contemporània de la ceràmica. No hi ha gaire informació sobre ella a la xarxa, així que aquí us deixo una traducció de les meves (feta a correcuita i d'aquella manera) per a que pugueu saber-ne un xic més. L'he tret d'un article publicat a "Art in America" el 2005, firmat per Julian Stair. Podeu llegir l'original aquí.

"Emmigrant jueva alemanya, es va educar a Anglaterra, però va assolir la maduresa artística a Estats Units. Duckworth, nascuda el 1919, és un personatge rebel que va sorgir del món híbrid del modernisme internacional, en què la forma era sacrosanta i on regnava una actitud oberta envers els materials. La seva obra desafia la categorització fàcil; bronzes figuratius s'exhibeixen al costat de vasos de porcellana fina, rudes escultures de gres i grans relleus murals de ceràmica. Tot i que diversa, la seva obra té una continuïtat estètica i, valorada segons el paradigma històric del formalisme, conté una lògica conceptual sòlida. A l'edat de 17 anys, Duckworth es matriculà a l'Escola d'Arts de Liverpool, on va estudiar escultura del 1936 al 1940. Una figura de pedra del 1946 i una altra de purament abstracta en alabastre del 1948 reflecteixen la influència de la simplicitat de les talles directes de Barbara Hepworth i Henry Moore, el consell dels quals va cercar després de mudar-se a Londres.





No obstant això, aquestes escultures van ser el preludi del canvi de Duckworth cap a la ceràmica, auspiciada per la ceramista refugiada d'origen austríac Lucie Rie, per a qui Duckworth va treballar breument a Londres durant la postguerra. Rie va aconsellar-li que tornés a la universitat, i durant la dècada de 1950 Duckworth va assistir a l'Escola Central d'Art a Londres. Immediatament va trobar acollida en l'atmosfera experimental de la ceràmica europea de la postguerra. Aquesta escola s'assemblava més a la ceràmica de Picasso que a la ceràmica de gres funcional de Bernard Leach.



Els primers treballs de Duckworth, la majoria fets a mà, a xurro o amb planxa, es caracteritzen per les formes primitives, el maneig expressiu de l'argila i per superfícies rítmicament estriades. Fent èmfasi en la forma de manera intuïtiva, dibuixa amb la textura en lloc d'aplicar detalls gràfics a la superfície, convertint-la en substància de l'obra per tal que material, superfície i forma constitueixin un tot unificat."

Calç devastadora


Les pluges de tardor sempre ens empenyen a resguardar-nos a casa i a reemprendre tasques endarrerides... Encara queden algunes caixes per desembalar a casa... Avui n'he obert algunes i he trobat aquest parell de bols i tasses que vaig portar de Fes fa ja uns anys. Els aiguadors de la ciutat alleujaven la calor estival repartint aigua fresca en tasses com aquestes. No estan esmaltades. Als carrerons estrets de la vella ciutat els artesans decoraven la terra bescuitada amb brea, utilitzant sovint els dits enlloc de pinzells. Se sap que en temps dels romans ja es feia servir la brea per a impermeabilitzar les àmfores i posteriorment també ha estat molt emprada per a tractar les botes de vi. Té una característica olor de fum, tan penetrant, que encara pots arribar a olorar-la si hi acostes prou el nas.
Però l'argil·la rústica que fan servir aquests artesans conté molta calç, una de les grans enemigues del fang. La calç és invisible al principi, però amb el pas del temps va minant la ceràmica i desintegrant les peces...


Es veuen perfectament els grans de calç un cop han fet saltar els trossos d'argil·la...

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Ceramiqueros de Tras la Sierra

Un dels meus darrers descobriments en blogs és el genial Naranjas de Hiroshima. Doneu-vos una volta per aquest blog que, amb una ferma militància, qüestiona les lleis de la malentesa propietat intel·lectual i ens ofereix joies de tots els calibres en format documental. I com que això va de ceràmica, jo de vosaltres no em prendria l'ocasió de visionar Ceramiqueros Tras la Sierra.

Aquest documental, rodat als anys 60, és el testimoni de la quotidianitat i de la filosofia de vida d'una comunitat artesana del nord d'Argentina. Narrada des de la veu de l'entranyable Alcira, que va responent una a una les preguntes, veiem com la família es distribueix les més diverses tasques, des de la recollida de la terra fins la cuita de les peces entre merda de vaca.
La direcció va córrer a càrrec del cineasta i crític de cinema argentí Raymundo Gleyzer, un autor amb una interessant carrera que es va veure truncada quan va desaparèixer, o més ben dit, el van fer desaparèixer, el 1976, en plena dictadura.

Compromès amb la societat del seu país, Gleyzer també és autor entre altres de: La tierra quema (1963) i Me matan si no trabajo y si trabajo me matan (1974), ambdues disponibles a Naranjas de Hiroshima on també es pot veure la pel·lícula documental Raymundo (2002) inspirada en la seva vida.

dimarts, 6 d’octubre de 2009

Vespes terrissaires

Els documentals d'insectes acostumen semblar-me una mica fastigosets... Suposo que m'impressiona veure'ls tan llefiscosos i augmentats, però val la pena veure el vídeo sobre les vespes terrissaires (eumenes pedunculatus) que m'ha enviat la Marta .


Aquestes bestioles són unes mestres terrissaires, i construeixen amb una tècnica impecable veritables obres d'art. El que em fa més enveja és que neixen ensenyades... això sí que és portar l'ofici a la sang!



Com veureu, no he dubtat a classificar l'entrada sobre aquests animalons dins l'etiqueta de "ceramistes", "ceràmica utilitària" o "art"...

divendres, 2 d’octubre de 2009

Bufar... i omplir tasses!!


Una pàgina web que encara no he acabat d'entendre massa de què va ( i que tampoc és que m'atregui gaire així d'entrada), va convocar amb un èxit aclaparador el següent concurs: calia bufar dins d'una tetera plena d'aigua i encertar amb el raig dins una tassa. La pàgina web en qüestió oferia uns 20 dòlars de premi a les tres primeres fotografies que els arribessin dels experiments dels lectors... Aquí en teniu una petita mostra. Si us avorriu algun dia i teniu una tetera per casa... ja sabeu!






Com veureu n'hi ha que se'n surten millor que altres.


Confesseu... no us vénen ganes de provar-ho?

L'última de Blu


Ja està a internet la darrera creació de Blu, un artista italià conegut especialment per aquesta mena d'immensos "murals animats" en què personatges dibuixats que es mouen per un escenari real de murs abandonats, edificis i voreres...




Blu no concedeix entrevistes ni vol que el fotografïin, però és que les seves obres tenen prou contingut per a no necessitar d'accessoris d'aquest tipus per a arribar al públic. Com a mostra, aquest vídeo, testimoni de la seva estada a Barcelona el mes de febrer passat, durant la qual va rescatar de l'oblit un immens mur del Carmel. Com podreu comprovar, als veïns del barri no els va caldre cap expert en art contemporani per a entendre la seva obra.




Podeu veure més coses de Blu a la preciosa pàgina web de l'artista: http://blublu.org/

dissabte, 26 de setembre de 2009

Qui és qui? (i III)

Sóc conscient que la meva dispersió vital actual ha esquitxat el meu blog i que m'he complicat en això de publicar fotos i pistes. Però com que rectificar és de savis... Aquí ho teniu tot juntet, fotos i pistes, més accessible i ordenat. I ben aviat penjaré les solucions aquí, en una mena de fitxer de materials que espero anar completant poc a poc i amb la intenció que seveixi a més d'un apassionat de la química (o potser millor alquímia?) ceràmica.








Núm 1: El primer material, és una roca ígnea, de composició semblant al feldespat però amb una proporció més elevada de Silici. Actúa com a fundent primari a alta temperatura i com a secundari a baixa. Altres noms: Pedra de Cornualles o Rocosa de Xina.

Núm 2: Aquest mineral es pot consederar com una frita natural que conté òxids de bor i de calci. És un potent fundent de baixa i també s'usa com a fundent secundari a alta.

Núm 3: Un dels components estrella dels esmalts d'alta temperatura en una de les seves variables. També anomenat Albita.

Núm 4: El seu nom té reminiscències gregues... En proporcions inferiors al 25% actúa com a fundent a alta temperatura, però en quantitats superiors matifica els esmalts.

Núm 5: Un fundent secundari a baixa, també utilitzat a alta. El deu color verdós és molt característic. Afavoreix l'obtenció del blau de coure. Generalment s'usa en percentatges inferiors al 10% i és tòxic.

Núm 6: Aquest mineral és un silicat de calci. Aporta resistència als esmalts. Deu el seu nom al mineròleg anglès Sir W. H. Wollaston (fàcil aquesta, eh? ;) )

Núm 7: Fundent actiu a totes les temperatures, és soluble i per tant és preferible emprar-lo com a frita. Redueix la tendència a esquerdar-se dels esmalts alcalins, gràcies a que en minimitza l'expansió tèrmica.

Núm 8: És un carbonat de calç i de magnesi. Matifica els esmalts d'alta temperatura i el seu nom li deu al geòleg francès Dolomieu.

Núm 9: Fundent alcalí bàsic en els esmalts d'alta temperatura, també anomenat ortoclasa.

Núm 10: Silicat de la família dels feldespats. És una mena de frita natural de liti ja que és insoluble. Contribueix a disminuir la temperatura de fusió dels esmalts d'alta temperatura.

Núm 11: Silicat de magnesi. També s'utilitza en pastes ceràmiques per a augmentar la resistència al xoc tèrmic.

Núm 12: És una de les fonts més importants del silici, el principal component del vidre. És la famosa "pedra foguera" o "pedernal" en castellà.

Núm 13: Argil·la col·loidal molt plàstica. S'afegeix als esmalts per a millorar-ne la suspensió.

Núm 14: És el mateix material que el núm. 9, però d'un altre jaciment.

Núm 15: És un feldespat molt fusible. Ajuda a reduir la temperatura de fusió dels esmalts. Pot contenir alhora sodi, potasi, calci i magnesi.

Núm 16: Silicat d'alumini i liti. Fundent d'alta temperatura que contribueix a la resistència al xoc tèrmic.

dimarts, 22 de setembre de 2009

Recomanació per a la Mercè


Si sou amants d'aquests petits éssers animats que són els titelles, us recomano que aprofiteu l'actuació de "La Canija" a les festes de la Mercè. La iaia flamenca més salá i amb més mala llet del món torna a la càrrega de la mà de la Marga i la Miren a l'antiga fàbrica de Fabra i Coats. Aquí us passo la invitació de la Canija "in person":
"Hola a tó el mundo, sobretó a los guapos! La Canija al habla, este año he colao el tablao ma's pequeño der mundo en la Merce, concretamente en la fabrica de Sant Andreu , Fabra i Coats... no su's lo perdais, que lo pasaremos genial! Como siempre me acompañan mi Candilejo (al cante y guitarra), las niñas y yo, que estoy que me desbordo! Si quereis venir a liarla parda...Actuamos 24, 25, 26 y 27 de septiembre en Fabra i Coats, dos pases diarios a las 18.30 y a las 20.30, y es gratis asin que otra excusita que no sea la crisis... que estais mu cansinos con el tema!
petonazos para todos."

dissabte, 19 de setembre de 2009

Qui és qui? (II)

Aquí teniu quatre materials més per desxifrar...



i unes quantes pistes per a esbrinar els quatre primers:



Núm 1: El primer material, és una roca ígnea, de composició semblant al feldespat però amb una proporció més elevada de Silici. Actúa com a fundent primari a alta temperatura i com a secundari a baixa. Altres noms: Pedra de Cornualles o Rocosa de Xina.

Núm 2: Aquest mineral es pot consederar com una frita natural que conté òxids de bor i de calci. És un potent fundent de baixa i també s'usa com a fundent secundari a alta.

Núm 3: Un dels components estrella dels esmalts d'alta temperatura en una de les seves variables. També anomenat Albita.

Núm 4: El seu nom té reminiscències gregues... En proporcions inferiors al 25% actúa com a fundent a alta temperatura, però en quantitats superiors matifica els esmalts.

Què tal, us en sortiu?


dimecres, 16 de setembre de 2009

Qui és qui? ( I)

Bé, després de la frivolitat del darrer escrit, potser no estarà malament passar a coses una mica més serioses... Els darrers dies al taller, entre altres menesters, m'he dedicat a fer una cosa que tenia moltes ganes de fer i que, la veritat, no havia fet mai abans. Són aquests botons de fusió.


Els botons de fusió consisteixen en uns petits recipients on es posa una mica de material ceràmic en la seva froma pura i que es couen a diferents temperatures. En aquest cas a 1260ºC. La finalitat d'aquest experiment, és poder veure quina és la naturalesa dels diferents components dels esmalts, engalbes i pastes ceràmiques quan no estan combinats entre sí, si es sotmeten a una cuita. La veritat és que és una bona manera de comprendre quina funció cumpleix cadascun quan, després, els fem servir en alguna de les nostres fórmules.


Així ,podem comprovar la capacitat de fusió del bòrax, la refractarietat del sílex o com s'arruga un feldespat quan està tot sol d'una forma molt visual i directa. Només amb aquest petit experiment, i malgrat els anys que fa que vaig preparant esmalts a tort i a dret, he descobert força coses!!


I per a compartir-ho amb els qui em llegiu, he pensat fer-vos partíceps dels meus experiments amb un petit joc. Us aniré mostrant amb més detall els botons sense dir-vos els materials de què es tracta, a veure si els endevineu. Els més experimentats podeu provar d'endevinar-los a la primera, i, per als qui no ho veieu clar, aniré afegint algunes pistes en forma de comentari. L'objectiu no és més que aprendre a distingir-los entre ells. Podeu jugar-hi en la intimitat o, els més atrevits, llençar-vos i deixar la vostra aposta o crear debat. Qualsevol aportació és bona per a contribuir a l'aprenentatge col·lectiu... Us animeu??


N'hi ha 16. Així que aquí van els quatre primers (cliqueu a la foto i els veureu amb més detall).

dimarts, 15 de setembre de 2009

Adéu fantasma...


Avui els noticiaris han donat la notícia de la mort de Patrik Swayze. No em faré ara la hipòcrita... Swayze sempre em va semblar un pèssim actor, i, posats a triar un fantasma que se m'aparegui mentre tornejo... doncs ara mateix se me n'acudeixen una bona dotzena de més guapos i suggerents. Però bé, el destí o potser millor dit les productores, van decidir que fos ell i no un altre l'encarregat de protagonitzar l'emblemàtica escena del torn a "Ghost ". Quedi clar que els que tornegem sabem que les escenes reals quan una s'asseu al torn solen ser bastant més prosaiques... Què hi farem... Ara, no em faria res que la cosa algun dia anés així...(sempre que em deixessin triar el fantasma, és clar). Aquí va el tràiler per als qui l'hagueu oblidat.



No he aconseguit averiguar quin/a ceramista devia fer realment les peces de la peli, darrera la parelleta n'hi ha una estanteria plena i dubto que siguin de la Demi Moore...

Troballes III: Xenia Taler














Tan senzilles com boniques, les rajoles dissenyades per Xenia Taler i executades per Steven Koblinsky. Afincats a Toronto, porten desenvolupant aquest projecte ple de color des del 1996.... Són com il·lustracions de contes fetes sobre fang, expressives i alegres.

Podeu veure'n més aquí: http://www.xeniataler.com/


dilluns, 14 de setembre de 2009

Un gat a l'aigüera

Avui m'he trobat el gat a l'aigüera... He pensat que potser volia beure aigua. Encara que tinguin el seu bol ple, els gats són capritxosos i de vegades prefereixen beure-la d'un altre lloc. Així que li he omplert un bol de raku que tenia per allà al damunt amb aigua fresca. Efectivament, s'ha posat les botes de beure i, quan ha acabat, ... s'ha tornat a ficar dins l'aigüera!

dissabte, 12 de setembre de 2009

Rakú a les fosques

El dia s'escurça cada vegada més i ahir se'ns va fer de nit fent rakú a Barberà del Vallès. Un rakú especialment experimental, perquè tot i que algunes teníem ja experiència, era la nostra primera vegada soles amb el forn, sense el consell de cap veterà. Esmalts nous, un cremador per entendre, unes curves per provar... Anar intentant solucionar cada petit entrebanc i aprenent alhora.

No va estar gens malament! I tot i l'extrema foscor que regnava quan vam fer la darrera cuita, vam aconseguir rescatar totes les peces d'entre la fullaraca cremada.

Inclosa aquesta petita granoteta que se'ns va resistir fins l'últim moment!

dijous, 10 de setembre de 2009

Olles: experimentant...





Fa temps que vaig experimentant al voltant de les olles de ceràmica. Ahir em vaig emportar a casa un parell de petites cassoles provinents de la darrera fornada. La que veieu a la foto n'és una. L'altra ni tan sols va sobreviure unes hores a la cuina... no he arribat a estrenar-la. Durant la meva absència va patir un "accident"... Un copet i... adéu cassola! Això és que m'han explicat... Llàstima, la Llei de Murphy es cumpleix: era la que més m'agradava :( . La part bona és que res m'impedeix de fer-me'n una altra d'igual o millor encara!!

En fi, la majoria de ceràmiques poden fer-se servir al forn, si es segueixen les degudes precaucions ( de fet van néixer en un forn i a molt més alta temperatura de la que es couen els pollastres o els pastissos!!). Però la ceràmica per a coure amb flama directa és tota una altra història. Si no ens assegurem que el fang és l'adequat, l'esquerda està assegurada des del primer guisat. En molts països, com ara a Mèxic o al Marroc, la ceràmica que es fa servir per a cuinar està cuita a molt baixa temperatura ( si la piqueu, el fang no fa "cling" sinó més aviat "toc", com si fos de fusta... ). És el cas dels tagines, per exemple. La porositat característica de la ceràmica poc cuita, ajuda a la resistència de la peça al xoc tèrmic que representa la flama directa.


Utilitzar un fang amb força xamota, és també una bona manera de prevenir l'impacte del xoc tèrmic. Les peces per a cuinar, d'origen zamorà, que vaig comprar a Argentona l'any passat, estan fetes d'un fang molt rude, amb una xamota prou groixuda. La xamota, formada per partícules de forma irregular, s'interposa en l'estructura laminar de l'argil·la i facilita un camí a l'aire calent, reduïnt el risc de ruptura.

La meva cassoleta està feta d'un fang xamotat blanc... funcionarà?? S'accepten idees i consells! Ah, i receptes també :).
Related Posts with Thumbnails