diumenge, 31 d’octubre del 2010

Encara hi sóc!!


 Hola a tothom!! Fa dies que no dono senyals de vida però no m'ha passat res més enllà d'un no parar de fer feina que ha culminat en una mica de grip estomacal acompanyada d'una contractura a les cervicals que m'ha deixat a mig gas, però la cosa sembla que millora. Avui he fet feina des de casa... He posat al dia un altre blog que tinc. Alguns potser ja li heu donat una ullada, però la veritat és que amb prou feines li he fet publicitat encara... El blog www.elimoreto.blogspot.com és el meu "aparador virtual", un lloc per a poder mostrar el que faig. La peça acabada diguem. És un blog però està concebut més com una pàgina web. Per això no hi he inclòs comentaris ni el munt de gadgets típics dels blogs. És molt diferent del Pastafangs... El Pastafangs és el lloc on puc compartir aquesta passió amb gent que sé que entén el meu llenguatge, un lloc de difusió de la ceràmica i del fang en el seu sentit més ampli. Poc a poc, amb les aportacions que vaig rebent i el feedback que em va arribant, he  arribat a sentir que aquest blog no és només cosa meva sinó que és un lloc on d'alguna manera hi ha un munt de  gent. És el que més m'agrada del Pastafangs!
En aquestes setmanes d'absència virtual, abans que la grip i les cervicals m'aparquessin a casa, al taller he anat alternant la feina purament ceràmica amb estones de bricolatge. Ja va quedant un espai més que digne per a treballar!! També he reciclat molt de fang i, entre altres coses, he acabat un encàrrec que tenia pendent. Una pica per al lavabo d'un amic. Aquí podeu veure-la en procés.


Bé, n'hi ha dues perquè era la primera que feia d'aquestes dimensions i no les tenia totes. Hi havia una certa pressa i la precaució va ser encertada perquè en una d'elles es va obrir una bona esquerda! Avui justament m'he escapat un moment al taller per a poder-la entregar. A veure si quan estigui posada li faig una foto i aleshores us la podré ensenyar acabada. Crec que farà molt de goig :-)

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Eve Ariza a Barcelona

 
Los Vacíos Urbanos és segons la seva pròpia definició:  "Un espai  per a pensar la ciutat. Intervencions artístiques, antropòlegs urbans, crítics arquitectònics, fotògrafs de la quotidianitat, sociòlegs presents i persones que trepitgen terres cada matí".
La ceramista Eve Ariza exposa dins el marc d'aquesta mostra col·lectiva que ha organitzat aquest espai i que tindrà lloc el proper dijous 21 d'octubre al C/ Milà i Fontanals 44-46 a partir de les 18.30. Les obres exposades  sorgeixen d'una reflexió sobre el buit urbà definit de la següent manera: "El vacío urbano, descrito “formalmente” como espacio urbano remanente de la dinámica urbana; terrenos vacíos o subutilizados que no se desarrollan en la plenitud de su potencial, contrariando el principio de función social de la propiedad, aparece como posibilidad. Pero: ¿Cuántos espacios “llenos” se adaptan demasiado bien a esta descripción ?
¿Cuántos espacios “vacios” no se identifican con esta supuesta subutilización o no plenitud de su potencial a pesar de las apariencias? ¿Qué es realmente un vacío urbano?".
S'exposaran totes les obres rebudes en aquesta convocatòria oberta que només posava com a condicions un límit en la mida (un DIN A4 màxim) i un valor de venda entre 0,60 i 6 euros.



Eve Ariza és una artista amb un missatge plàstic potent i iconoclasta que emergeix des de les terres andorranes per a donar color i humor a la ceràmica més jove d'aquest país. Podeu fer-vos una mica millor a la idea si feu una visita al seu blog  on podreu donar un cop d'ull a tot el que fa. L'alternativa més llaminera és veure en viu la seva contribució a l'exposició de  Vacios Urbanos. Alguna cosa em diu que l'Eve no presenta obra ceràmica en aquesta ocasió, però independentment del material, segur que valdrà la pena deixar-nos sorprendre un cop més per l'agudesa de les seves creacions. Els que esteu lluny de la ciutat no teniu excusa ja que a partir del dia 22 podeu visitar-la també en versió virtual. Teniu tota la info aquí.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Al taller sona... Lula Pena


Ara al taller no puc escoltar cd's perquè l'aparell funciona fatal... Farta d'escoltar la ràdio, l'altre dia vaig recuperar alguns dels meus antics cassets... Va ser com una mena de flashback d'aquells que surten a les pelis. No sé quants anys feia que no posava un casset! Us en recordeu? La responsable d'aquest viatge en el temps va ser una gravació de l'Amalia Rodrigues que, com si es tractés d'un dels actuals bonus tracks, amagava un petit secret al final. En el seu moment, per a acabar d'omplir el temps que sobrava a la cinta, hi havia afegit dues cançons de la Lula Pena.
Vaig conèixer la Lula  potser ja fa més de deu anys. Venia sovint a La Cereria, la cafeteria que feia poc havíem muntat amb una colla d'amics a la Baixada de Sant Miquel, just darrere de la plaça Sant Jaume. La Lula era una persona amb una aura molt especial. Va cantar  a la cafeteria diverses vegades. Recordo especialment una de les primeres vegades que va tocar, junt amb un jove violoncelista que també era client, crec que es deia Raffael. 
La Lula aconseguia captivar el públic senzillament amb la seva presència. El primer que va fer en aquell concert, va ser apropar el petit mecanisme d'una capseta de música a la guitarra, que va servir d'amplificador fent arribar la ínfima melodia a tot el local. Tothom va callar de seguida i la seva veu greu va encetar una cançó acompanyada de les cordes de la guitarra i el violoncel. Moment màgic.





En els mesos següents, la Lula va fer algun viatge, crec que a Holanda, per a gravar el seu primer disc,. Un cd que encara conservo. Poc temps després, va desaparèixer. Crec que va tornar a Portugal. La Lula tenia sempre un punt misteriós, era alegre i trista a la vegada... Aquí us la deixo, per als qui no la conegueu. És una  cosa molt subtil, per a escoltar a cau d'orella amb els auriculars o en el silenci de la nit... Crec que no em cansaré mai d'escoltar aquesta veu...

Visites...


Aquests dies de pont vaig tenir visites al taller. M'agraden aquestes incursions alienes... Em retornen una visió exterior del que estic fent, em recorden els moments llunyans en què també vaig descobrir el que uns altres ara descobreixen.
Si és un bon moment, m'agrada fer asseure les visites al torn ( val a dir que la majoria se'n moren de ganes). No els explico gairebé res de tècnica. Prefereixo observar-los en el seu primer contacte amb el fang que roda. De primer, els faig recolzar suaument les mans sobre el pastó sense mullar. Els demano de tancar els ulls. Els hi pregunto quina sensació experimenten. No sempre són capaços de definir-la. Aleshores aboco poc a poc aigua sobre el fang. Les seves mans sobtadament llisquen. Els demano que retinguin aquesta sensació, que la busquin en tot moment mentre tornegen. Sovint faig el mateix experiment amb un fang descentrat i després amb un pastó centrat, sempre amb els ulls tancats.
 El torn vol molta tècnica, però sovint al llarg del meu aprenentatge, he trobat a faltar el llenguatge de les sensacions. Una cosa no treu l'altra. I no tothom tenim la mateixa manera d'aprendre les coses, d'aprehendre el comportament del material sota les nostres mans.
Després d'aquests petits experiments, vaig acompanyant l'elaboració de la primera peça. Intento intervenir poquet. No és encara el moment d'introduir la tècnica. Només es tracta d'un primer contacte. És el moment de satisfer la curiositat, de ser lliure, de jugar... És curiós, he detectat que en aquest punt pot no haver-hi tanta diferència entre nens i adults. Alguns adults es transformen en criatures, es deixen anar i disfruten. M'encanta quan això passa!!  De l'altra banda, també m'he trobat amb canalla molt preocupada per no esguerrar el seu primer bol, que es prenen el joc amb una responsabilitat gens lúdica...
 És al·lucinant com aquestes primeres peces acostumen a portar implícit un retrat, un reflex fidel de la personalitat del qui l'ha fet. Ara miro les tres petites peces i veig les meves tres visites, que no eren petites precisament i penso que no es podrien haver autoretratat de cap manera millor! :-)

divendres, 15 d’octubre del 2010

Cristina Guzman Traver


Fa dies que no aconsegueixo organitzar-me i que estic una mica mandrosa per a escriure... però aquest matí la Cristina Guzman m'ha deixat sense excuses per a escapar-me de publicar una nova entrada. Unes petites ceràmiques de la Cristina m'esperaven aquest matí a correus, ben embolicades en un paquet d'aquells que susciten l'antiga i màgica il·lusió dels enviaments postals. Dos Ullets de fang i una petita escultura han viatjat des de terres valencianes fins a casa meva gràcies a la generositat d'aquesta ceramista valenciana.



La Cristina i jo no ens coneixem personalment. Un dia, poc temps després de començar a escriure aquest blog, vaig rebre una trucada d'una desconeguda que em felicitava i m'encoratjava a seguir. Ràpidament vaig captar el caràcter obert i desinteressat de la Cristina i he anat descobrint amb el temps, a base de mails i breus converses telefòniques i lectures de blog, a una dona profundament compromesa amb el món ceràmic i  apassionada del fang i de la vida... Són les coses boniques d'aquest món cibernètic que de vegades pot resultar tan solitari i llunyà ...
M'ha fet moltíssima il·lusió poder tenir aquests Ulls de fang entre les mans. La ceràmica és una matèria tàctil en un percentatge molt elevat i jo només havia vist fotos de les peces de la Cristina. Un cop més se'm confirma com n'és d'important en la nostra especialitat anar més enllà de la bidimensionalitat fotogràfica i intentar sempre conèixer qualsevol creació ceràmica de forma presencial.
Les relacions entre persones també s'enriqueixen quan adquireixen una forma presencial, de manera que espero que el dia de conèixer la Cristina de carn i ossos no quedi gaire lluny i així poder agraïr-li personalment aquest preciós gest. 
De moment, des d'aquí, gràcies Cristina!

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Conillets de fang


"Andrée, yo no quería venirme a vivir a su departamento de la calle Suipacha. No tanto por los conejitos, más bien porque me duele ingresar en un orden cerrado, construido ya hasta en las más finas mallas del aire, esas que en su casa preservan la música de la lavanda, el aletear de un cisne con polvos, el juego del violín y la viola en el cuarteto de Rará." 

Aquests dos conillets s'encarreguen de controlar que dins el forn tot vagi bé cada vegada que l'engego. Supersticions... No dec ser l'única. Si no recordo malament al forn del Ramon Fort hi havia vist un ocellet de fang. Vosaltres teniu algú que us vigili la cuita?
 Avui mentre enfornava, m'he mirat els dos conillets i no he pogut evitar recordar-me d' aquest conte de Julio Cortázar que havia llegit fa molt temps. I és que de fet, jo solia tenir-ne només un de conillet, però per un accident va perdre una orella i aleshores en va aparèixer un altre per a rellevar-lo. Com que al primer li tenia molt de "carinyo", perquè era el primer i sempre havia fet bé la seva feina, no vaig voler jubilar-lo ... ara els tinc a tots dos.  Al conte, el protagonista acaba amb l'apartament que li ha deixat  la destinatària de la carta envaït de conillets. Només espero que de moment no me'n surti cap més per enlloc i que quan obri el forn segueixin sent només dos...
Com veieu ja torno a treballar al taller després de les obres (...tot i que encara està mig potes enlaire perquè estic aprofitant per a reestructurar-lo de dalt a baix!!)
Related Posts with Thumbnails