Subtileses negres a la galeria de Vilà Clara

El dilluns vaig fer una visita a l'exposició de ceràmica negra de Ricardo Campos i Rosa Rosell a la galeria d'art de Vilà Clara. Son peces d'una gran elegància en les formes i la decoració negre sobre negre és d'una gran subtilesa.  

Havia vist d'altres vegades les peces d'en Ricardo i la Rosa en fotos, però he de dir que vistes en directe són peces que guanyen enormement. La seva és una bellesa difícil de fotografiar...

Cal mirar-la de prop per apreciar tots els matisos que ens ofereix una tècnica tan acurada.

 

A banda de l'exposició, val la pena passejar-se una mica per la botiga Vilà Clara. La seva llarga trajectòria els avala, i tenen una bona selecció de peces de ceràmica utilitària i artística.  Són gent que no només venen ceràmica, també la fan i això els sitúa en una posició de coneixedors del tema que els porta a cuidar la peça i el ceramista. No hi veureu aquells pilons de ceràmica amuntegada, cada peça té la seva importància a la seva estanteria i si topeu amb els propietaris podreu gaudir amb ells d'una bona conversa sobre ceràmica amb coneixement de causa.

Llocs amagats...

Darrera aquesta porta de vidre hi ha un món de ceràmica intrigant...

És la botiga de ceràmiques més curiosa que conec i està mig amagada en un carreró del tranquil barri del Call. Voleu xafardejar per la finestra una mica més?

És un autèntic caos de caixes i ceràmica. Em penso que el que hi venen són restes de partides industrials o potser peça comercial que pel que sigui no pot ser venuda per les vies habituals... Quan estudiava a l'escola vaig entrar-hi a comprar un parell  de bols per a fer decoracions a tercer foc. Crec recordar haver-hi vist també restes de fulls de calques... El dia que vaig fer les fotos no hi havia ningú per a preguntar :-(

M'agraden tant aquest tipus de llocs amagats que quasi només descobreixes per casualitat! Aquesta botigueta fa molts anys que existeix... sempre penso que un dia passaré i ja no hi serà. Però el barri del Call sembla incomprensiblement immune a l'assetjament turistic-urbanístic ferotge que faria que, d'estar al Raval o al Born, aquest petit comerç ja s'hagués transformat un bar o en una botigueta de roba chic... 

Posant fil a l'agulla

Quants dies sense escriure... Aquests dies no he parat preparant el que és un dels meus primers encàrrecs. El dia 16 de setembre es presentarà el llibre " Coser y tejer" de María Antonia Casals a la immensa i ben assortida botiga de El Club de la Aguja. Com que l'autora ha triat alguns dels meus botons per a les seves peces de punt i per a il·lustrar el llibre, em van trucar per veure si podia dur-los un bon grapat de botons per a tenir-ne a la seva tenda. I jo encantada i il·lusionada no m'ho vaig pensar dues vegades i aquí em teniu, ben enfeinada preparant la comanda. Ja tinc ganes d'anar a la presentació i de poder mirar amb calma el llibre que de moment només vaig poder fullejar per sobre el dia que em van fer la comanda. Coses com aquesta et proporcionen una bona empenta per a tirar endavant!!

Les condicions per a fer aquesta feina no han estat senzilles... En primer lloc, el termini era relativament curt tenint en compte les circumstàncies. I les circumstàncies són exactament aquestes:

Això, potser ho heu endevinat, és el meu taller, presidit per una formigonera col·locada a l'extrem d'una rasa d'un metre de profunditat que travessa tot l'espai de punta a punta. La resta del local està ple de la terra que han extret de la rasa! 

No puc dir exactament que hagi tingut sort amb aquest taller. Vaig trigar una eternitat a tenir-lo en condicions perquè ens va dur mesos tenir-hi llum i aigua. Acte seguit, una fuita de les canonades ens va inundar tot l'espai. Dins del què cap, ens ho vam prendre amb bon humor. Un cop superat això, el local ens tornava a semblar un espai magnífic per a treballar....només calia tenir una mica de paciència i suportar amb resignació un parell de mesos de soroll i  pols  d'obres de millora del carrer. Però... encara ens esperava un hivern de noves inundacions, aquest cop d'aigües no precisament gaire transparents. Us estalviaré els detalls... El tema es va resoldre provisionalment desprès d'unes tres setmanes de malsons i insomni i de treure litres i litres d'aigua infecta que ningú sabia com aturar. Tot plegat en un panorama de fred i pluja constats. Aquest cop no ens ho vam prendre amb tant sentit de l'humor, tot s'ha de dir... Per a resoldre-ho definitivament, a més, calia fer obres al local. I ja se sap, agost és el mes ideal per a fer obres... I així estem!

 En vistes a tot això, vaig estar treballant de valent durant juliol i les primeres setmanes d'agost per a poder tenir els meus botons enllestits abans d'haver d'emigrar del taller. I vaig deixar per a aquestes darreres setmanes la feina de l'empaquetat i etiquetat que podia fer perfectament a casa. Ahir vaig entregar la comanda, i la veritat és que em vaig sentir força orgullosa de la feina feta, m'agrada com van quedar i crec que estan agradant força!

Encara no puc tornar al taller, però em vaig endur més deures per fer a casa. Ja us aniré ensenyant el què...

Pluges i amics

No hi ha pluja que espatlli un bon cap de setmana si estàs envoltada d'amics i  tens un munt de coses interessants per a fer... Què acollida que em sento sempre que pujo a terres gironines! Això comença a crear-me adicció... Torno a Barcelona amb una energia que a la ciutat sembla impossible d'adquirir. Com sempre doncs, he passat tres dies intensos i nodridors. Amb en Carlets i en Marcos he compartit experiments, descobertes i he pogut parlar en "ceràmic", que és aquest llenguatge propi dels ceramistes que treu de polleguera qualsevol  profà...  :)

La fotoceràmica dóna per a experimentar eternament... hi ha tantes coses per provar!!!

Amb el Jesús he compartit pluges, menges i joguines... Les del Museu de Joguets de Figueres, que és un indret màgic on el temps desapareix i la memòria et retorna records... imatges i sons oblidats de fa tant de temps! De ceràmica també n'hi ha... Què me'n dieu d'aquesta cuineta de joguina? Preciosa, eh?

També hi havia jocs més ancestrals...

Algunes peces exposades deixaven clara la funció "educativa" de les joguines... Si no, mireu bé el missatge  promocional d'aquest "joc d'estratègia" (econòmica).

Amb la Silvina i el Jens, després de molt de temps, hem tornat a compartir les bones converses de sempre, un arc de Sant Martí perfecte i les genials paranoies dalinianes del Teatre-Museu. Quina trobada més breu però...

Ja estic pensant data per a tornar de nou a l'Empordà... Serà greu això que em passa?

Asaros: els homes de fang

Els homes de fang, provenen dels afores de la ciutat de Goroka, situada a la regió oriental de Papua Nova Guinea (PNG), a Oceania. La llegenda explica que els homes de fang van ser derrotats per una tribu enemiga, i es van veure forçats a córrer cap al riu Asaro per a amagar-se. Van esperar fins al crepuscle abans d'intentar fugir. L'enemic els va veure sorgir dels terrenys argil·losos tots recoberts de fang i van pensar que es tractava d'esperits malignes. Les tribus de Papua són força temeroses dels esperits, així que els enemics van fugir espantats i els homes de fang d'Asaro van sortir-ne victoriosos. Però la història no acaba aquí. Els homes de fang, van dirigir-se al seu poble per veure què havia passat, sense saber que l'enemic s'estava quiet allà. Amb l'entrada dels homes de fang al poblat, la tribu enemiga va quedar tan aterrorida que van tornar corrent al seu poble i van establir una cerimònia especial per a protegir-se d'aquells mals esperits.



Una versió més acurada (que podeu trobar junt amb algunes imatges aquí) explica que: "Els asaro són una tribu llegendària que habita a la vall de Waghi, a les muntanyes de Papua Nova Guinea, des de temps immemorials. A començaments del segle XX, van entrar en conflicte amb una altra tribu veïna i la guerra entre ambdues va resultar inevitable. Els asaro, menys nombrosos i aguerrits, però evidentment molt més astuts, van fabricar unes sinistres màscares de fang que els donaven aparença monstruosa. Durant la nit prèvia al combat, van preparar sigilosament una sèrie de fogueres al voltant de l'enemic poblat. A trenc d'alba, van prendre les branques verdes i els seus guerrers van sorgir, de sobte, d'entre l'espessa fumera amb les seves màscares esborronadores, els seus cossos coberts de fang, els seus arcs i les seves fletxes, cridant com posseits. Els endormiscats enemics, sorpresos i espantats per aquelles estranyes figures amenaçants, van fugir a la selva amb les seves dones i fills, atorgant així als asaro una victòria sonada i incruenta, que ara commemoren cada any. "



He de reconèixer que si m'apareixen tots així de cop... jo també surto corrent!!! Però, ...eh que són guapes aquestes enormes màscares??



Mirant-les m'ha vingut a la memòria l'espectacle del Barceló que vaig anar a veure fa uns mesos, en què ell i Nadj modelen cares a partir d'uns gerros de fang cru que s'han col·locat al cap...
Mil gràcies a la Mar Antón, que m'ha enviat un mail amb l'enllaç a aquesta fascinant descoberta. Amb col·laboracions com aquesta dóna gust fer un blog :)
Un petó guapa!

La Siesta: intuició i encert

Si passegeu pel cor del Raval, al carrer Ferlandina, potser us captivarà com a mi aquest indret càlid, màgic i molt interessant. Es diu La Siesta.
Si algun cop passo per davant quan és obert no puc deixar de traspassar la porta i deleitar-me amb el que conté aquesta deliciosa botiga-galeria. Una de les raons és que, tot i acollir un gran ventall de disciplines, La Siesta aposta fort per la ceràmica, cosa no gaire habitual de trobar, i que ho fa amb un gust exquisit (cosa tampoc gaire habitual, tot s'ha de dir...).
Avui he tingut la sort de conèixer la persona que ha concebut aquest lloc tan especial. Es diu Mercedes Rodrigo i de la conversa fluida de seguida han sorgit fils comuns: gent, idees, coses...

I si parlem de llocs comuns, allò que aglutina la varietat d'objectes que habiten aquesta botiga, és sens dubte la sensibilitat. "Em guío potser massa per la intuïció", em diu Mercedes, i quasi sembla que es disculpi... Em diu que no té especialment en compte la part tècnica a l'hora de seleccionar, que tria aquelles peces que li diuen alguna cosa. Però pel que fa a ceràmica, puc garantir que les peces de La Siesta no són precisament fruit d'un mer entreteniment manual Darrere hi ha un grapat de professionals ceramistes que combinen magistralment tècnica i sensibilitat.

Sempre és un plaer revisar l'obra de gent com la Laura Lasheras, la Marguerite Olivier, la Chisato Kuroki, la Paola Masi o la Grete Rövik-Larsen, per citar-ne algunes. I també descobrir noves referències com les oscil·lants creacions de la Kimi Nii. Si us ha picat el cuquet i en voleu saber alguna cosa més, cliqueu aquí i recorreu tots els racons!