Fa unes setmanes, vaig anar al museu arqueològic de Barcelona, a la muntanya de Montjuïc. Als museus arqueològics i d'història, sempre hi trobarem molta ceràmica. La ceràmica sempre proporciona una bona dosis d'informació als arqueòlegs, ja que sovint són claus a l'hora de datar un jaciment. Altres tipus de datacions, com les que es fan amb el famós carboni 14, no són tan freqüents com podríem pensar, bàsicament per una qüestió de pressupost. Més antiga que els metalls treballats, més perdurable que la fusta o la tela, la ceràmica, present entre els humans des de temps immemorials, ha evolucionat amb ells i ens parla amb detall de la seva vida quotidiana.
Vet aquí que en un moment de la visita, em trobo aquesta col·lecció de peces que em criden l'atenció. Per la seva bellesa i també perquè fa unes poques setmanes, vaig estar al taller d'en Josep Matés i justament n'estava fent algunes de semblants per a un encàrrec. Existeixen des de fa tants anys i encara hi ha gent que els utilitza!!!
Són ben boniques totes aquestes peces... algú s'atreveix a dir què són??
Per a què servien i encara serveixen?
Us deixo amb la incògnita... la solució pròximament als comentaris! :-)
Toshiko
Takaezu (pronunciat To-Shi-ko Taka-Yay-zu) va néixer el 17 de juny
de 1922, a Pepeekeo (Hawaii). D'ascendència japonesa -els seus pares eren d'Okinawa-, les seves ceràmiques manifesten
una simbiosi estètica i tècnica entre les cultures orientals i
occidentals, sempre profundament lligada al seu amor per la natura.
Durant
una visita al Japó amb una de les seves germanes el 1955, Takaezu va
passar un temps en un monestir zen i amb alguns dels més eminents
terrissers tradicionals del país nipó. De seguida va connectar amb
la filosofia zen. Per a ella, la ceràmica formava part de la natura:
“No veig cap diferència entre fer ceràmica, cuinar o cuidar de
les meves plantes. Tot està relacionat. Tanmateix, per a mi treballar el fang és una
necessitat . És tan gratificant, em regala tanta
alegria,... i m'ha proporcionat moltes respostes a la vida. "
(De fet, sovint utilitzava els seus forns per coure el pollastre o
per assecar bolets, pomes o carbassons.)
Takaezu
va estudiar art a la Universitat de Hawaii, a Manoa, però el 1951 va
ingressar a l'Acadèmia d'Art Cranbrook a Bloomfield Hills, Michigan,
per formar-se amb la ceramista finlandesa Maija Grotell, un ferma
creient en l'experimentació que permetia i animava els estudiants a
trobar el seu propi camí. Si bé és cert que al principi de la seva
carrera Takaezu va treballar la peça utilitària, a finals dels 50,
fortament influenciada per la seva mestra, va abraçar el concepte
de la creació ceràmica com a obra d'art, feta per ser mirada enlloc
d'utilitzada.
Al llarg de la seva
carrera, Takaezu va explorar un selecte repertori de formes, la gran
majoria derivades del recipient vertical tancat que finalment s'ha
convertit en un símbol de la seva obra.
Les seves primeres peces
eren fetes gairebé exclusivament al torn, però a mesura que anava
imaginant formes cada vegada més grans, va incorporar també
d'altres tècniques de construcció manuals.
A partir del 1990 les
seves peces creixen verticalment de manera notable i s'alliberen de
les restriccions circulars de la roda.
També és aleshores que comença a tancar la part superior de les boles, deixant només com
un petit mugró, i acaba per convertir-les senzillament en un gran
llenç d'argila esfèric.
El caràcter individual de cada peça
vindrà donat per un seguit de matisos pictòrics, fruit d'un
treball espontani amb els esmalts. Takaezu camina al voltant de la
peça mentre aboca l'esmalt amb llibertat i destresa, i el deixa
córrer o degotejar.
Superposa múltiples esmalts, de vegades els
respatlla o els esgrafia, o hi afegeix pinzellades... Aportant tots
aquests elements d'improvisació al seu treball, Takaezu equilibra un
procés de construcció més metòdic.
De vegades Takaezu
exhibia les seves grans “llunes” en hamaques en una al·lusió al
seu mètode d'assecatge de les peces sobre xarxes.
Un
altre aspecte important de la contribució de Takaezu a la ceràmica,
és la seva faceta de professora. La seva passió per l'argila era
contagiosa i va disfrutar sempre de compartir-la. A més de les classes, va tenir aprenents treballant al seu taller durant tota la seva carrera. Takaezu sempre insistia en l'alta missió del
ceramista. A l'aula, repetia com un mantra: “Res de cendrers, res de
souvenirs!!”.
Va ensenyar a l'Institut d'Art de Cleveland durant
gairebé una dècada i durant 25
anys a Princeton, on va ajudar a desenvolupar el programa d'art
visual. Es va retirar de Princeton el 1992. Va morir l'11 de Març
del 2011.
El
seu treball ha estat objecte d'una retrospectiva itinerant que va
començar al Museu Nacional d'Art Modern de Kyoto el 1995, i de l'exposició "La poesia de l'argila: L'art de Toshiko Takaezu"
al Museu d'Art de Filadèlfia el 2004. La seva obra queda recopilada al llibre: "L'art de Toshiko Takaezu: En el llenguatge del
silenci", editat per Peter Held.
Carxofes, magranes, tulipes, jacints i clavells... exemplars de la flora que dóna color al jardí particular dedicat a la ceràmica d'Iznik que encara es podrà veure fins el 3 de Març al Museu de Ceràmica de Barcelona.
És la darrera exposició que tindrà lloc al Palau Reial, ja que el museu es traslladarà després a les Glòries de Barcelona.
Encara queden uns poquets dies per apropar-vos-hi i disfrutar amb aquestes peces otomanes
profusament decorades pels quatre cantons.
Iznik, emplaçada a l'Anatolia occidental, va ser el principal centre productor de ceràmica a partir de mitjans del sXV. Comenta Emmanuel Cooper al seu recomanable llibre "Historia de la cerámica" (CEAC ediciones, 1999) que la ceràmica otomana va eclipsar moltes de les ceràmiques islàmiques contemporànies. És característica la decoració amb flors policromades (jacints, clavells, roses i tulipes són les més típiques). Al profund blau de cobalt i als turqueses de coure i morats de manganès cal afegir com a color estrella un viu vermell amarronat conegut com a tronc armeni, que calia aplicar ben espès i que solia sobresortir, en conseqüència, de la resta de la decoració que sembla aplicada en sobrecoberta sobre una capa d'esmalt blanc d'estany opac.
Els exemplars blaus, ens parlen de la influència oriental,
que també delata la presència d'ammonits en la decoració de nombrosos plats.
L'origen d'aquests ornaments d'ammonits, es troba a la decoració d'ones i roques característica de la porcellana xinesa realitzada en l'època de la dinastia Yuan (1279-1368).
Sé que aviso amb poc temps, sé que tinc el blog una mica abandonat... Però si pot servir a algú aquesta recomanació, ja haurà valgut la pena!
Si ets ceramista i t’agrada treballar amb imatges o si treballes amb imatges i t’agrada la ceràmica... aquesta proposta t’interessa!Un matí per a aprendre i experimentar amb la litografia a l’aigua, un recurs gràfic no tòxic, senzill i molt versàtil, una tècnica ideal per a transferir dibuixos i dissenys tipogràfics sobre el fang cru o bescuitat.Places limitades
Abans de començar... tot i que sóc una gran apassionada del món del te, he de dir que no sóc ni de lluny una especialista en el tema. Sé del te menys de la meitat de les coses que m'agradaria saber, però vaig prenent i aprenent cada dia! C-:
No fa gaire vaig publicar una entrada on apareixien uns shiboridashi. Vaig descobrir aquest tipus de tetera farà un parell d'anys a una bonica teteria del Call barceloní anomenada Caj Chai. Hi tenien també una gran varietat d'accessoris del ceramista txec Petr Novák. Unes ceràmiques tornejades, deliciosament fines i cuites en forn de llenya. No vaig poder-me resistir i ben aviat vaig tornar-hi per comprar-ne una. Des d'aleshores que no va deixar de rondar-me pel cap la idea de fer-me el meu propi shiboridashi. Però... què és exactament un shiboridashi? El moment d'investigar una mica ha arribat!
El shiboridashi és un tipus de tetera sense nansa utilitzada bàsicament per a la preparació de te verd. Per la seva forma ampla i poc profunda, és ideal per a tes verds d'alta qualitat, amb molta fulla i que requereixen una preparació amb poca aigua. Tradicionalment s'utilitza sobretot per a un tipus de te anomenat Gyokuro.
En realitat, el shiboridashi és una subcategoria del hobin o houjin que seria el nom genèric per a les teteres sense nansa. En general però, el houjin té el bec adossat al cos de la tetera, mentre que en el cas del shiboridashi el bec forma part del llavi. Una altra diferència important, és que el houjin té foradets per a filtrar el te i deixar passar l'aigua. En canvi, al shiboridashi, el te s'aboca a través d'una obertura entre la tapa i la paret, que pot incloure (o no) unes dents fetes amb un rasclet de fusta quan l'argila encara no s'ha assecat.
Com que no té nansa, podem agafar el shiboridashi de dues maneres:
Aquest tipus de peces acostumen a ser molt petites. De fet, aquesta que veieu està just al límit per a poder agafar-la amb una sola mà (de les meves). Això és perfectament adequat en la preparació del te verd, ja que l'herba s'infusiona reiteradament amb quantitats d'aigua que solen ser petites. No he aconseguit saber exactament quin és l'origen d'aquesta tetera... el que us puc dir és que és realment agradable d'utilitzar i que aquest te, que és un kukicha verd que vaig comprar a Tetere... està deliciós!
