Dins el contingut de l'exposició "Els mons de l'Islam a la col·lecció del Museu Aga Khan", ubicada actualment al Caixafòrum de Barcelona, la ceràmica conforma un gruix important de l'obra que es presenta. Els qui, com jo, tingueu una especial predilecció per aquest material teniu una font de plaer assegurada contemplant aquestes delicioses mostres representatives de l'història de l'art islàmic. Val a dir que, ceràmica a banda, la resta de la col·lecció és realment desatacable: preciosos manuscrits i miniatures, marbres i fustes finament tallats, teixits de seda, atuells metàl·lics delicadament manufacturats o flascons de vidre bufat amb subtils reflexos nacarats...
Aquest matí m'he enfilat a la falda de Montjuic i de la visita us porto aquests tastets per a que us animeu els que ho teniu a la vora i per a que els que esteu més llunyans també en pugueu gaudir.
Plat amb tulipes i clavells, Iznik 1575-1580
Iznik, emplaçada a l'Anatolia occidental, va ser el principal centre productor de ceràmica a partir de mitjans del sXV. Comenta Emmanuel Cooper al seu recomanable llibre "Historia de la cerámica" (CEAC ediciones, 1999) que la ceràmica otomana va eclipsar moltes de les ceràmiques islàmiques contemporànies. En aquest cas, es tracta d'un exemple característic de decoració amb flors policromades (jacints, clavells, roses i tulipes són les més típiques). Al profund blau de cobalt i als turqueses de coure i morats de manganès cal afegir com a color estrella un viu vermell amarronat conegut com a tronc armeni, que calia aplicar ben espès i que solia sobresortir, en conseqüència, de la resta de la decoració. La decoració sembla aplicada en sobrecoberta sobre una capa d'esmalt blanc opac.
Plat amb esquitxades decoratives, Iran o Iraq, periode abassida, sIX
Aquesta ceràmica de fang vermell recoberta d'una engalba blanca està decorada amb esquitxos de colors marró, groc, verd i porpra fosc sota un vidriat transparent, possiblement de plom. Sembla que aquesta peça estaria inspirada en les ceràmiques esquitxades polícromes Tang, d'origen xinès i que es començaren a importar justament al s IX. La paraula
sini, que designa les ceràmiques vidriades, prové del terme
al-sin que significa Xina. En aquest cas, la influència és directa de la ceràmica
sancai tricolor de la dinastia Tang.
Plat amb inscripció i motiu de llaceries, nord-est de l'Iran, sX
Una peça profusament decorada sobre engalba blanc i recoberta d'un vidriat transparent.
Bol amb inscripció ornamental en cúfic, est de l'Iran, sIX i X, període samànida
Aquesta peça i les dues següents m'han agradat especialment per la seva senzillesa i la força que els atorga la pinzellada minimalista contrastada sobre un fons tan oposat i pur. Corresponen a una època en què la decoració respon a una de les representacions més pures i elevades de les idees islàmiques en ceràmica. Frustrades les espectatives de produir ceràmica de llustre, bàsicament a causa de la seva dificultat tècnica, les regions de l'est de Persia van optar per aquest tipus de decoració senzilla i estilitzada, treballant els engalbes per a que no regalimessin amb l'aplicació del vidriat. Per a tal efecte els barrejaven prèviament amb una argila fina i blanca que els aportava estabilitat per a contrarrestar la fusibilitat del plom. La incripció diu: "Para compte amb el neci, no t'associïs amb ell i el perplex admirador no el menyspreïs. Vés amb la meva benedicció."
Bol amb inscripció ornamental en cúfic, est de l'Iran, sIX i X, període samànida
Gerro amb inscripció ornamental en cúfic, est de l'Iran, sIX i X, període samànida
Plat amb set cavitats per a les set fruites de l'any nou persa, Iran finals del s XII-principis del XIII
Explica Emmanuel Cooper que: "Es creu que la tècnica del llustre es va inventar a Egipte, per a emprar-la sobre vidre, entre els segles VIII i IX i que va ser duta pels treballadors artesans a Mesopotamia. La tècnica implica la preparació d'una barreja especial de sulfats d'or, plata o coure afegit a un ocre, vermell o groc, que actua com medi per a la pintura. La barreja es pinta sobre el vidriat cuit i l'atuell es cou per tercera vegada (tercer foc) en una atmosfera amb fum (reductora) a baixa temperatura. L'òxid metàl·lic, reduït a metall, queda suspès en el vidriat que apareix en aquesta etapa com una pel·lícula metàl·lica mat. El brunyit lleva l'ocre i revela el llustre amb tota la seva brillantor. Desgraciadament, el llustre no manté la seva lluentor i amb els anys canvia freqüentment de color i es fa mat." El llustre és una tècnica complicada que requereix de la temperatura exacta per a que s'arribi a desenvolupar sense cremar-lo i és una de les decoracions més apreciades de la ceràmica desenvolupada per les cultures islàmiques.
