dimecres, 28 d’octubre del 2009

Asaros: els homes de fang



Els homes de fang, provenen dels afores de la ciutat de Goroka, situada a la regió oriental de Papua Nova Guinea (PNG), a Oceania. La llegenda explica que els homes de fang van ser derrotats per una tribu enemiga, i es van veure forçats a córrer cap al riu Asaro per a amagar-se. Van esperar fins al crepuscle abans d'intentar fugir. L'enemic els va veure sorgir dels terrenys argil·losos tots recoberts de fang i van pensar que es tractava d'esperits malignes. Les tribus de Papua són força temeroses dels esperits, així que els enemics van fugir espantats i els homes de fang d'Asaro van sortir-ne victoriosos. Però la història no acaba aquí. Els homes de fang, van dirigir-se al seu poble per veure què havia passat, sense saber que l'enemic s'estava quiet allà. Amb l'entrada dels homes de fang al poblat, la tribu enemiga va quedar tan aterrorida que van tornar corrent al seu poble i van establir una cerimònia especial per a protegir-se d'aquells mals esperits.



Una versió més acurada (que podeu trobar junt amb algunes imatges aquí) explica que: "Els asaro són una tribu llegendària que habita a la vall de Waghi, a les muntanyes de Papua Nova Guinea, des de temps immemorials. A començaments del segle XX, van entrar en conflicte amb una altra tribu veïna i la guerra entre ambdues va resultar inevitable. Els asaro, menys nombrosos i aguerrits, però evidentment molt més astuts, van fabricar unes sinistres màscares de fang que els donaven aparença monstruosa. Durant la nit prèvia al combat, van preparar sigilosament una sèrie de fogueres al voltant de l'enemic poblat. A trenc d'alba, van prendre les branques verdes i els seus guerrers van sorgir, de sobte, d'entre l'espessa fumera amb les seves màscares esborronadores, els seus cossos coberts de fang, els seus arcs i les seves fletxes, cridant com posseits. Els endormiscats enemics, sorpresos i espantats per aquelles estranyes figures amenaçants, van fugir a la selva amb les seves dones i fills, atorgant així als asaro una victòria sonada i incruenta, que ara commemoren cada any. "



He de reconèixer que si m'apareixen tots així de cop... jo també surto corrent!!! Però, ...eh que són guapes aquestes enormes màscares??



Mirant-les m'ha vingut a la memòria l'espectacle del Barceló que vaig anar a veure fa uns mesos, en què ell i Nadj modelen cares a partir d'uns gerros de fang cru que s'han col·locat al cap...
Mil gràcies a la Mar Antón, que m'ha enviat un mail amb l'enllaç a aquesta fascinant descoberta. Amb col·laboracions com aquesta dóna gust fer un blog :)
Un petó guapa!

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Ruth Duckworth

M'he assabentat avui de la mort de Ruth Duckworth a l'edat de 90 anys. Pot ser que ens costi associar aquest nom a una obra amb la mateixa facilitat amb què ho podríem fer amb altres ceramistes, com ara Lucie Rie o Paul Soldner, posem per cas. Però l'obra d'aquesta heterogènia ceramista ocupa un lloc destacat dins la història contemporània de la ceràmica. No hi ha gaire informació sobre ella a la xarxa, així que aquí us deixo una traducció de les meves (feta a correcuita i d'aquella manera) per a que pugueu saber-ne un xic més. L'he tret d'un article publicat a "Art in America" el 2005, firmat per Julian Stair. Podeu llegir l'original aquí.

"Emmigrant jueva alemanya, es va educar a Anglaterra, però va assolir la maduresa artística a Estats Units. Duckworth, nascuda el 1919, és un personatge rebel que va sorgir del món híbrid del modernisme internacional, en què la forma era sacrosanta i on regnava una actitud oberta envers els materials. La seva obra desafia la categorització fàcil; bronzes figuratius s'exhibeixen al costat de vasos de porcellana fina, rudes escultures de gres i grans relleus murals de ceràmica. Tot i que diversa, la seva obra té una continuïtat estètica i, valorada segons el paradigma històric del formalisme, conté una lògica conceptual sòlida. A l'edat de 17 anys, Duckworth es matriculà a l'Escola d'Arts de Liverpool, on va estudiar escultura del 1936 al 1940. Una figura de pedra del 1946 i una altra de purament abstracta en alabastre del 1948 reflecteixen la influència de la simplicitat de les talles directes de Barbara Hepworth i Henry Moore, el consell dels quals va cercar després de mudar-se a Londres.





No obstant això, aquestes escultures van ser el preludi del canvi de Duckworth cap a la ceràmica, auspiciada per la ceramista refugiada d'origen austríac Lucie Rie, per a qui Duckworth va treballar breument a Londres durant la postguerra. Rie va aconsellar-li que tornés a la universitat, i durant la dècada de 1950 Duckworth va assistir a l'Escola Central d'Art a Londres. Immediatament va trobar acollida en l'atmosfera experimental de la ceràmica europea de la postguerra. Aquesta escola s'assemblava més a la ceràmica de Picasso que a la ceràmica de gres funcional de Bernard Leach.



Els primers treballs de Duckworth, la majoria fets a mà, a xurro o amb planxa, es caracteritzen per les formes primitives, el maneig expressiu de l'argila i per superfícies rítmicament estriades. Fent èmfasi en la forma de manera intuïtiva, dibuixa amb la textura en lloc d'aplicar detalls gràfics a la superfície, convertint-la en substància de l'obra per tal que material, superfície i forma constitueixin un tot unificat."

Calç devastadora


Les pluges de tardor sempre ens empenyen a resguardar-nos a casa i a reemprendre tasques endarrerides... Encara queden algunes caixes per desembalar a casa... Avui n'he obert algunes i he trobat aquest parell de bols i tasses que vaig portar de Fes fa ja uns anys. Els aiguadors de la ciutat alleujaven la calor estival repartint aigua fresca en tasses com aquestes. No estan esmaltades. Als carrerons estrets de la vella ciutat els artesans decoraven la terra bescuitada amb brea, utilitzant sovint els dits enlloc de pinzells. Se sap que en temps dels romans ja es feia servir la brea per a impermeabilitzar les àmfores i posteriorment també ha estat molt emprada per a tractar les botes de vi. Té una característica olor de fum, tan penetrant, que encara pots arribar a olorar-la si hi acostes prou el nas.
Però l'argil·la rústica que fan servir aquests artesans conté molta calç, una de les grans enemigues del fang. La calç és invisible al principi, però amb el pas del temps va minant la ceràmica i desintegrant les peces...


Es veuen perfectament els grans de calç un cop han fet saltar els trossos d'argil·la...

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Ceramiqueros de Tras la Sierra

Un dels meus darrers descobriments en blogs és el genial Naranjas de Hiroshima. Doneu-vos una volta per aquest blog que, amb una ferma militància, qüestiona les lleis de la malentesa propietat intel·lectual i ens ofereix joies de tots els calibres en format documental. I com que això va de ceràmica, jo de vosaltres no em prendria l'ocasió de visionar Ceramiqueros Tras la Sierra.

Aquest documental, rodat als anys 60, és el testimoni de la quotidianitat i de la filosofia de vida d'una comunitat artesana del nord d'Argentina. Narrada des de la veu de l'entranyable Alcira, que va responent una a una les preguntes, veiem com la família es distribueix les més diverses tasques, des de la recollida de la terra fins la cuita de les peces entre merda de vaca.
La direcció va córrer a càrrec del cineasta i crític de cinema argentí Raymundo Gleyzer, un autor amb una interessant carrera que es va veure truncada quan va desaparèixer, o més ben dit, el van fer desaparèixer, el 1976, en plena dictadura.

Compromès amb la societat del seu país, Gleyzer també és autor entre altres de: La tierra quema (1963) i Me matan si no trabajo y si trabajo me matan (1974), ambdues disponibles a Naranjas de Hiroshima on també es pot veure la pel·lícula documental Raymundo (2002) inspirada en la seva vida.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Vespes terrissaires

Els documentals d'insectes acostumen semblar-me una mica fastigosets... Suposo que m'impressiona veure'ls tan llefiscosos i augmentats, però val la pena veure el vídeo sobre les vespes terrissaires (eumenes pedunculatus) que m'ha enviat la Marta .


Aquestes bestioles són unes mestres terrissaires, i construeixen amb una tècnica impecable veritables obres d'art. El que em fa més enveja és que neixen ensenyades... això sí que és portar l'ofici a la sang!



Com veureu, no he dubtat a classificar l'entrada sobre aquests animalons dins l'etiqueta de "ceramistes", "ceràmica utilitària" o "art"...

divendres, 2 d’octubre del 2009

Bufar... i omplir tasses!!


Una pàgina web que encara no he acabat d'entendre massa de què va ( i que tampoc és que m'atregui gaire així d'entrada), va convocar amb un èxit aclaparador el següent concurs: calia bufar dins d'una tetera plena d'aigua i encertar amb el raig dins una tassa. La pàgina web en qüestió oferia uns 20 dòlars de premi a les tres primeres fotografies que els arribessin dels experiments dels lectors... Aquí en teniu una petita mostra. Si us avorriu algun dia i teniu una tetera per casa... ja sabeu!






Com veureu n'hi ha que se'n surten millor que altres.


Confesseu... no us vénen ganes de provar-ho?

L'última de Blu


Ja està a internet la darrera creació de Blu, un artista italià conegut especialment per aquesta mena d'immensos "murals animats" en què personatges dibuixats que es mouen per un escenari real de murs abandonats, edificis i voreres...




Blu no concedeix entrevistes ni vol que el fotografïin, però és que les seves obres tenen prou contingut per a no necessitar d'accessoris d'aquest tipus per a arribar al públic. Com a mostra, aquest vídeo, testimoni de la seva estada a Barcelona el mes de febrer passat, durant la qual va rescatar de l'oblit un immens mur del Carmel. Com podreu comprovar, als veïns del barri no els va caldre cap expert en art contemporani per a entendre la seva obra.




Podeu veure més coses de Blu a la preciosa pàgina web de l'artista: http://blublu.org/

Related Posts with Thumbnails