Ceramiqueros de Tras la Sierra

Un dels meus darrers descobriments en blogs és el genial Naranjas de Hiroshima. Doneu-vos una volta per aquest blog que, amb una ferma militància, qüestiona les lleis de la malentesa propietat intel·lectual i ens ofereix joies de tots els calibres en format documental. I com que això va de ceràmica, jo de vosaltres no em prendria l'ocasió de visionar Ceramiqueros Tras la Sierra.

Aquest documental, rodat als anys 60, és el testimoni de la quotidianitat i de la filosofia de vida d'una comunitat artesana del nord d'Argentina. Narrada des de la veu de l'entranyable Alcira, que va responent una a una les preguntes, veiem com la família es distribueix les més diverses tasques, des de la recollida de la terra fins la cuita de les peces entre merda de vaca.
La direcció va córrer a càrrec del cineasta i crític de cinema argentí Raymundo Gleyzer, un autor amb una interessant carrera que es va veure truncada quan va desaparèixer, o més ben dit, el van fer desaparèixer, el 1976, en plena dictadura.

Compromès amb la societat del seu país, Gleyzer també és autor entre altres de: La tierra quema (1963) i Me matan si no trabajo y si trabajo me matan (1974), ambdues disponibles a Naranjas de Hiroshima on també es pot veure la pel·lícula documental Raymundo (2002) inspirada en la seva vida.

Adéu fantasma...

Avui els noticiaris han donat la notícia de la mort de Patrik Swayze. No em faré ara la hipòcrita... Swayze sempre em va semblar un pèssim actor, i, posats a triar un fantasma que se m'aparegui mentre tornejo... doncs ara mateix se me n'acudeixen una bona dotzena de més guapos i suggerents. Però bé, el destí o potser millor dit les productores, van decidir que fos ell i no un altre l'encarregat de protagonitzar l'emblemàtica escena del torn a "Ghost ". Quedi clar que els que tornegem sabem que les escenes reals quan una s'asseu al torn solen ser bastant més prosaiques... Què hi farem... Ara, no em faria res que la cosa algun dia anés així...(sempre que em deixessin triar el fantasma, és clar). Aquí va el tràiler per als qui l'hagueu oblidat.



No he aconseguit averiguar quin/a ceramista devia fer realment les peces de la peli, darrera la parelleta n'hi ha una estanteria plena i dubto que siguin de la Demi Moore...

Ríos y mareas

Amb set anys de retard arriba a les nostres pantalles aquest documental sobre Andy Goldsworthy y el seu univers creatiu, profundament arrelat a la terra. Tot i que, personalment, va faltar-me un punt d'empatia amb l'escultor britànic, he de reconèixer que Goldsworthy, amb una perseverança impressionant aconsegueix establir un diàleg sincer amb l'entorn i s'estableix amb mestria en la fràgil línia que separa dos termes tan antagònics com ho poden ser la creació artística i l'estat natural de les coses. Una intervenció que sembla recolzar-se en una mena de retorn a aquell moment de la infància en que lúdicament descobrim per primera vegada la fredor del gel, la duresa de les pedres, la olor de la pluja, el vaivé del mar... l'escultor juga i crea amb allò que té a l'abast. Les eines: dits, ungles i dents, poca cosa més. Els materials: branques, punxes d'esbarzer, lloses, flors, bocins de llana despresa dels lloms de les ovelles, fulles... i també, clar, s'atreveix amb el fang.