Apunts de París (II)

El Musée Guimet és un dels meus museus preferits de París. És el Museu Nacional d'Arts Asiàtiques i està ple de ceràmica! Però hi ha tanta cosa que no te l'acabes. Cal anar-hi amb temps... 

Aquest buda tan acolorit, és d'unes dimensions que impressionen, una mica superiors a les d'un home real. Però és que a més està esmaltat de cap a peus...

L'òxid de coure regalimant per la vestimenta sobre un esmalt blanc...

Les peces grans no són la meva debilitat però aquest buda projectava

una serenitat i una majestuositat molt especials...

Aquestes capses de gres decorades amb dibuixos d'òxid de ferro provenen de Tailàndia (s.XV-XVI).

Aquesta capseta decorada de forma tan minimalista, en canvi, és del nord de la Xina

i pertany a l'època de les Cinc Dinasties (s.X).

Aquest gerro amb grans decoracions de flors contrastades prové de la mateixa zona. 

Aquest enorme gerro coreà està fet de porcellana i decorant amb el dibuix d'un drac amb òxid de ferro. 

Mireu com la mateixa decoració d'escates a banda i banda del gerro adopta matisos ben diferents, potser degut a la variació de la intensitat de l'òxid en la pinzellada...

Però si us he de dir quina és la meva peça preferida d'aquest museu, crec que no dubtaria... Aquest grup de petites jugadores de polo que semblen volar muntades sobre els seus cavalls, em té fascinada...

 

 Perdoneu la poca qualitat de les fotos però fer fotos de vitrines i amb il·luminacions tan tènues no resulta gens fàcil!!

"Jomon pot"

La meva amiga Rowena, em va fer descobrir fa unes setmanes "A history of the world" , un programa de la BBC que pretén fer un recorregut per la Història partint d'un centenar d'objectes quotidians. Al  capítol número 10 l'objecte escollit és una peça ceràmica japonesa Jomon. Si entreu a la pàgina web de la BBC podreu veure aquest atuell amb tot luxe de detalls i escoltar el programa en qüestió. Un bon exercici per a practicar l'anglès. Per als qui us faci mandra, us deixo una traducció d'alguns fragments que ens hem currat un traductor automàtic i jo :-) . És una traducció bastant poc acurada i completa. Si algú s'anima a  completar-la o suggerir alguna millora qualsevol aportació serà ben rebuda.
La història d'aquesta olla de ceràmica Jomon, una de les més antigues conegudes al món, és fascinant. La seva existència ens transporta, a més del descobriment de la ceràmica, al naixement d'una nova manera de menjar: l'aliment cuinat o bullit.

 
Aquest atuell Jomon és una objecte extremadament important. Pot ser que resulti decebedor mirar-lo (de fet és bastant avorrit). Està fet d'argila marró-grisa, i no és més gran que la galleda amb què els nens juguen a la platja, aproximadament sis polzades d'alt , de forma cilíndrica [...]. Les parets rectes i una base plana. Va ser fet fa aproximadament set mil anys al Japó. 

Si el mirem de prop, podem veure que va ser construït amb xurros d'argila i que, a l'exterior, van prémer-hi les fibres, de manera que quan l'aguantes, tens la sensació que subjectes un cistell.

Jomon, significa dibuix de corda en japonès. Moltes de les olles japoneses de l'època estan decorades amb aquest dibuix o patró. La paraula Jomon que designava aquest tipus de ceràmica,  ha acabat servint també  per a anomenar la gent que els feia i, fins i tot, el període històric sencer en què van viure. Aquesta gent, va crear les primeres olles del món al nord del Japó fa al voltant de 7.000 anys .

La manera de viure dels Jomon  sembla haver estat força confortable. Habitaven prop del mar i es nodrien principalment de peix, per la qual cosa no els calia desplaçar-se com havien de fer-ho els pobles caçadors.   També tenien accés fàcil a plantes i fruiters abundants. Tot això feia que no fos necessari domesticar animals o cultivar la terra per a sobreviure.

Apart de fer les seves olles d'emmagatzematge atractives i estilitzades, els Jomon van descobrir la seva resistència a la calor i això els va permetre desenvolupar una nova forma d'alimentar-se:_ el menjar cuinat.  El menú hauria inclòs hortalisses i fruits, però també coïen marisc - ostres, escopinyes  i cloïsses. La carn es rostia o es bullia. Així, el Japó, podria molt ben ser el lloc on van néixer la sopa i l'estofat. 

Simon Kaner, de la University of East Anglia, es especialista en cultura antiga japonesa i explica:

'Som bastant afortunats que no eren gaire bons rentant, aquests xicots  i qu per això van quedar algunes restes de menjar carbonitzat dins d'aquestes olles.  De fet, alguns dels atuells més antics, estan datats aproximadament de 14,000 anys enrere i és gràcies a aquestes incrustacions negres que s'ha pogut datar la peça. Pensem que s'utilitzaven probablement per cuinar  verdura, peix o fruits secs, incloent-hi glans, que necessitaven coure's molt temps abans de poder-los menjar.  

El professor i arqueòleg Takashi Doi diu:

'El Japó té la tradició de fabricació de ceràmica més antiga del món. Les porcellanes fines fetes pels artesans i artesanes japonesos provenen d'una herència que data de 17,000 anys enrere. La cultura Jomon i els seus atuells tenen gran ressonància per a molta gent japonesa avui en dia, potser perquè parla de la naturalesa distintiva de cultura japonesa que sovint assoleix una continuïtat a través del canvi.' 

Però la història de la nostra petita olla Jomon no acaba aquí, perquè no hem descrit encara el que és potser la cosa més extraordinària de tot plegat: l'interior està totalment recobert de pa d'or lacat.

El que és fascinant sobre intentar explicar la història a través dels objectes és que arriben a tenir vides i destins mai haurien somniat els qui els van fer. Això és especialment veritat en aquesta olla. Aquell pa d'or es va aplicar entre els segles XVII i XIX, quan s'estaven descobrint olles antigues. Eren  col·leccionades i mostrades per estudiosos japonesos. Probablement un col·leccionista ric fa dos cents d'anys va fer lacar amb una capa prima d'or l'interior de l'olla. Després de set mil anys d'existència, la nostra olla Jomon  començava una vida nova com a 'mizusashi', la gerra d'aigua emprada en la quinta essència dels rituals japonesos:  la Cerimònia del Tè. 

Taller de chawan

La Carme Balada ens proposa un taller de chawan per al proper mes de maig. El chawan, és el bol que tradicionalment s'utilitzava per a preparar i beure el matcha, el tè verd, a la cerimònia japonesa del tè. Per a  cada cerimònia s'escolleix un chawan apropiat diferent, depenent de nombroses consideracions. 

Existeixen una infinitat de tipus de chawans, que es classifiquen en funció del seu origen, color, forma,  material... En fi, totes aquestes coses segur que les podrem aprendre en aquest curs que es presenta força interessant. A la imatge de baix teniu el programa del curs i altres dades d'interès (podeu clicar-hi a sobre per a ampliar-la i llegir-ho millor). El taller de la Carme Balada és a Barcelona, al carrer Freixures, 29 baixos. Per a més informació: tel. 616025460. Us recomano també una visita a la seva web on ens presenta les seves magnífiques peces, que en la seva mínima expressió contenen tots els paradigmes d'una estreta connexió amb la natura.

Les ceràmiques de l'Islam

 Dins el contingut de l'exposició "Els mons de l'Islam a la col·lecció del Museu Aga Khan", ubicada actualment al Caixafòrum de Barcelona, la ceràmica conforma un gruix important de l'obra que es presenta. Els qui, com jo, tingueu una especial predilecció per aquest material teniu una font de plaer assegurada contemplant aquestes delicioses mostres representatives de l'història de l'art islàmic. Val a dir que, ceràmica a banda, la resta de la col·lecció és realment desatacable: preciosos manuscrits i miniatures, marbres i fustes finament tallats, teixits de seda, atuells metàl·lics delicadament manufacturats o flascons de vidre bufat amb subtils reflexos nacarats...

Aquest matí m'he enfilat a la falda de Montjuic i de la visita us porto aquests tastets per a que us animeu els que ho teniu a la vora i per a que els que esteu més llunyans també en pugueu gaudir.

Plat amb tulipes i clavells, Iznik 1575-1580

Iznik, emplaçada a l'Anatolia occidental, va ser el principal centre productor de ceràmica a partir de mitjans del sXV. Comenta Emmanuel Cooper al seu recomanable llibre "Historia de la cerámica" (CEAC ediciones, 1999) que la ceràmica otomana va eclipsar moltes de les ceràmiques islàmiques contemporànies. En aquest cas, es tracta d'un exemple característic de decoració amb flors policromades (jacints, clavells, roses i tulipes són les més típiques). Al profund blau de cobalt i als turqueses de coure i morats de manganès cal afegir com a color estrella un viu vermell amarronat conegut com a tronc armeni, que calia aplicar ben espès i que solia sobresortir, en conseqüència, de la resta de la decoració. La decoració sembla aplicada en sobrecoberta sobre una capa d'esmalt blanc opac.

Plat amb esquitxades decoratives, Iran o Iraq, periode abassida, sIX

Aquesta ceràmica de fang vermell recoberta d'una engalba blanca està decorada amb esquitxos de colors marró, groc, verd i porpra fosc sota un vidriat transparent, possiblement de plom. Sembla que aquesta peça estaria inspirada en les ceràmiques esquitxades polícromes Tang, d'origen xinès i que es començaren a importar justament al s IX. La paraula sini, que designa les ceràmiques vidriades, prové del terme al-sin que significa Xina. En aquest cas, la influència és directa de la ceràmica sancai tricolor de la dinastia Tang.

Plat amb inscripció i motiu de llaceries, nord-est de l'Iran, sX

Una peça profusament decorada sobre engalba blanc i recoberta d'un vidriat transparent.

Bol amb inscripció ornamental en cúfic, est de l'Iran, sIX i X, període samànida

Aquesta peça i les dues següents m'han agradat especialment per la seva senzillesa i la força que els atorga la pinzellada minimalista contrastada sobre un fons tan oposat i pur. Corresponen a una època en què la decoració respon a una de les representacions més pures i elevades de les idees islàmiques en ceràmica. Frustrades les espectatives de produir ceràmica de llustre, bàsicament a causa de la seva dificultat tècnica, les regions de l'est de Persia van optar per aquest tipus de decoració senzilla i estilitzada, treballant els engalbes per a que no regalimessin amb l'aplicació del vidriat. Per a tal efecte els barrejaven prèviament amb una argila fina i blanca que els aportava estabilitat per a contrarrestar la fusibilitat del plom. La incripció diu: "Para compte amb el neci, no t'associïs amb ell i el perplex admirador no el menyspreïs. Vés amb la meva benedicció."

Bol amb inscripció ornamental en cúfic, est de l'Iran, sIX i X, període samànida

Gerro amb inscripció ornamental en cúfic, est de l'Iran, sIX i X, període samànida

Plat amb set cavitats per a les set fruites de l'any nou persa, Iran finals del s XII-principis del XIII

Explica Emmanuel Cooper que: "Es creu que la tècnica del llustre es va inventar a Egipte, per a emprar-la sobre vidre, entre els segles VIII i IX i que va ser duta pels treballadors artesans a Mesopotamia. La tècnica implica la preparació d'una barreja especial de sulfats d'or, plata o coure afegit a un ocre, vermell o groc, que actua com medi per a la pintura. La barreja es pinta sobre el vidriat cuit i l'atuell es cou per tercera vegada (tercer foc) en una atmosfera amb fum (reductora) a baixa temperatura. L'òxid metàl·lic, reduït a metall, queda suspès en el vidriat que apareix en aquesta etapa com una pel·lícula metàl·lica mat. El brunyit lleva l'ocre i revela el llustre amb tota la seva brillantor. Desgraciadament, el llustre no manté la seva lluentor i amb els anys canvia freqüentment de color i es fa mat."  El llustre és una tècnica complicada que requereix de la temperatura exacta per a que s'arribi a desenvolupar sense cremar-lo i és una de les decoracions més apreciades de la ceràmica desenvolupada per les cultures islàmiques.

Els paradisos de Marie Bali

Avui venia un petit article al El Periódico de Catalunya, firmat per Ricardo Mir, que parlava de ceràmica. No és una cosa gaire habitual. Que a més, el tema sigui la ceràmica armènia encara ho és menys. Marie Bali és una artista d'origen armeni que treballa a Jerusalem. El 1992, el món va fer-se ressò del seu treball arrel de la mostra titulada "Vistes del paradís" que durant sis mesos es va poder veure a la Smithsonian Institution, al museu nacional dels Estat Units.

La seva iconografia de reminiscències islàmiques beu d'un antic estil d'origen persa que va desenvolupar-se fonamentalment al segle XVIII i que va ser portat a Jerusalem per tres famílies armènies que van anar traspassant la seva tècnica de pares a fills.

Blaus intensos, turqueses lluminosos i marrons vius. Arbres envaïts d'ocells, flors i gaseles... Són els paradisos de Marie Bali.

Peus de fang (Kodai)

Diu Robert Yellin a la seva pàgina web que de la mateixa manera que els humans sovint negligim una part tant important del nostre cos com són els nostres peus, molt sovint passa el mateix amb les peces de ceràmica. No és així a la ceràmica tradicional japonesa. Com Yellin explica (perdoneu la traducció sui generis): "A la terrisseria japonesa, el peu ("kodai") té una gran importància. El terrisser hi posa l'ànima. El col·leccionista s'hi fixa."

"Molts aspectes queden revelats al revers d'una peça. En primer lloc, les qualitats del fang. En una peça esmaltada, el "kodai" és sovint l'únic lloc on es pot veure el fang. Qualsevol col·leccionista expert serà capaç de desxifrar-ne l'origen, ja sigui argila de Hagi daido o de Mino gotomaki. A més, sempre ofereix un bonic contrast a la superfície esmaltada, sovint mostrant també "Keshiki"(a Alfar Galeria Azul trobem una bona descripció d'aquest terme)"

"Més encara, el "kodai" revela l'habilitat del terrisser i el seu esperit. Un bon "kodai" hauria de ser esculpit de la mateixa manera en què un mestre calígraf manipula el seu pinzell; espontàniament, amb ritme, delicadament i amb força alhora, amb un traç pur. Al igual que en qualsevol altra forma d'art això requereix força temps d'aconseguir. I el mateix passa per a que un col·leccionista sigui capaç de disting¡r un bon peu d'un de mediocre"





"Un bon "Kodai" hauria d'equilibrar la peça, no ser ni massa alt ni massa petit. El "kodai" en els "chawan" (bols de tè), tenen moltes formes diferents amb noms com ara JANOME (ull de serp), TOKIN (casc), UZUMAKI (espiral), TAKENOFUSHI (nus de bambú), CHIRIMEN (arrugat), MIKAZUKI (lluna creixent), WA (anell), WIJU (doble), KAIJIRI (closca en espiral), KIRI (tallat), KUGIBORI (esculpit amb l'ungla) i WARI (partit), entre altres."

Gerros lunars coreans

Casualitats de la vida... Navegant per la xarxa he topat avui mateix amb aquesta pàgina web on entre altres delicioses artesanies coreanes hi ha imatges i informació sobre els gerros lunars coreans. Si la visiteu, no us perdeu la composició minimalista dels estels de paper, ni les curioses "esposes de bambú". Aquesta és una traducció "sui generis" del text que parla dels gerros:

"Anomenats així per la seva semblança amb la forma de la lluna plena, ‘dalhangari’ en coreà, van prevaldre des de finals del segle XVII fins el XVIII. Saongwon, la comissió governamental encarregada del menjar reial i dels banquets, tenia una branca ubicada a Gwangju, Gyeonggi-do on es manufacturaven els gerros lunars de porcellana blanca o ‘baekja’ destinats a la cort reial Els gerros lunars són peces rares, només en queden uns pocs i tenen una alçada entre 44 i 47 cm.

Un gerro d’aquestes dimensions s’havia de fer en dues parts, dos bols, base i part superior, que després s’ajuntaven, ja que no podien ser tornejats d’una sola peça.
Per això, la seva forma és lleugerament irregular: les parts no són exactament simètriques. La junta entre les dues meitats encara es pot distingir a la part de dins. Tant la boca com la base estan sutilment corbades cap a fora i els seus diàmetres són similars. Pel que fa al color són d’un blanc lletós i pàl·lid, i la capa d’esmalt és relativament gruixuda. Es tracta d’una completa gamma de blancs més que d’un sol un color blanc. Sobre la superfície del gerro queden impureses o traces de bombolles d’aire, petits foradets creats durant la cuita. En algunes parts de la superfície es poden observar craquelats que realcen la bellesa natural dels gerros lunars. "