Una nit de fa unes setmanes " vaig tornar a casa amb un cor daurat i una llavor a la butxaca...", recordeu?
Venia de la presó i també venia de veure l'exposició que la Irina Larios havia muntat a la magnífica entrada d'una antiga casa situada al carrer Mercaders de Barcelona. Aquesta és una ressenya en pretèrit de l'exposició. Qüestions de temps, que no sempre arriba el moment d'escriure les coses quan toquen... L'exposició ja no es pot veure, però val la pena recordar-la mentre arriba una nova ocasió de retrobar l'obra d'aquesta ceramista a casa nostra.
Hi ha moltes menes d'exposicions. Tantes com persones i tantes com llocs on exposar. Independentment de la qualitat del seu contingut, certes exposicions acaben sent un mer exercici d'exhibicionisme; unes altres , en canvi, plantegen una voluntat profunda de compartir el procés creatiu. L'exposició de la Irina es sitúa en aquesta segona categoria d'una forma molt explícita: l'exposició és un punt d'acollida, una aposta clara per la comunicació amb el visitant. Importen a parts iguals l'essència i el detall, perquè tot és una contribució a aquesta comunicació.
La Irina ens mostra la seva obra però també ens submergeix en una atmosfera pròpia. Una atmosfera íntima que embolcalla aquestes peces que cavalquen entre la nuesa i la decoració pictòrica: esmalts, sigil·lades, engalbes, pigments... Els colors recórren juganers les superfícies. Arreu , reminiscències del vol universal, de la llavor d'on sorgirà una vida.
I així, compartint, després d'una agradable estona de conversa i companyia, v a ser com tots vam sortir d'allà amb aquests dos petits regals...
La llavor, aviat la plantaré. Tampoc he trobat encara el moment. El cor la vetllarà sobre la terra del test mentre creixi i es transformi en una formosa planta ... Espero!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada