A la presó...

Mai havia estat a la presó abans de l'estiu passat... I no és que no hagi comès cap delicte a la vida, però en aquest aspecte, no he sigut transgressora i m'he limitat a seguir els paràmetres delictius que corresponen a la meva condició socioeconòmica. Petits furts d'adolescència, algun "simpa" col·lectiu amb els amics, petits furts de maduresa, colar-me en alguna banda quan l'ocasió m'ho deixava prou bé, escaquejar-me de pagar certes coses... Diguem que, en el meu entorn, aquest tipus "delictes" comesos amb moderació, no són res extraordinari...  Si hagues nascut en un altre lloc i situació, posiblement els meus delictes haguessin sigut també uns altres i la presó hagués entrat d'una manera natural en el meu repertori de possibles destins al llarg del temps. Aquesta és, així a grosso modo, alguna de les reflexions que vaig fer l'estiu passat quan vaig anar a la presó.

La meva entrada a la presó, però, va ser breu i alhora molt intensa, i va tenir lloc després que acceptés la  proposta de la M.Pau Pascual de participar en el Projecte "Cap Capsa" que l’Associació Cultural de Ida y Vuelta - d’Anada i Tornada, va estar desenvolupant al centre penitenciari de Quatre Camins l'estiu passat. La presó em va impressionar però en cap  moment vaig sentir por. Vaig tenir la sensació d'entrar en un terreny estranger, on costa molt ubicar-se d'entrada, perquè té uns codis propis, i també un llenguatge propi, molt allunyats dels teus... Tenia sovint la sensació que podia posar la pota en qualsevol moment i no adonar-me'n... només amb qualsevol comentari "banal" , amb qualsevol gest que per a mi podia ser "normal"... Crec que cal passar-hi un bon temps, a la presó, per a anar entenent com funcionen les coses allí dins... Recordo amb afecte les hores passades amb els interns, i la motivació que van mostrar per a participar en el taller de fotoceràmica que vam estar fent durant dues tardes. La col·laboració i l'entrega van ser màximes.

Aquest dilluns passat, vaig tornar per unes hores a la presó. S'inaugurava oficialment el mural resultant d'aquelles setmanes de treball i es va presentar el projecte als patrocinadors. He de dir que la feina feta per la M.Pau i la resta de la gent de l'associació em sembla admirable. I dilluns va ser un dia per a poder sentir-se orgullosos d'aquesta feina. A la seva web hi podreu veure força fotos del procés i hi trobareu molta informació sobre aquest projecte que, en motiu del centenari del naixement  de Jorge Oteiza, va acostar als interns l'obra de l'escultor basc alhora que s'endinsaven en el treball amb la ceràmica. A la inauguració vaig poder tornar a veure algunes de les persones que van participar al taller, però no a tots... Algun havia estat traslladat, algun tenia bis a bis, ... em va saber greu no retrobar-los... No crec que els arribi a tornar a veure mai més...

Aquella tarda, vaig tornar a Barcelona en bona companyia. En Carlets, que també ha participat al projecte , havia animat alguna gent a anar a veure una exposició de ceràmica de la que ja us vaig parlar i m'hi vaig apuntar. Va ser un final de tarda molt agradable i ple de descobriments, que es va allargar fins les tantes. Us parlaré molt aviat en un altre escrit de l'exposició de la Irina Larios que us recomano de veritat (encara queden uns deu dies per a anar-la a veure!). 

Entrada la nit vaig tornar a casa amb un cor daurat i una llavor a la butxaca... Un dia per a recordar...