Els paradisos de Marie Bali

Avui venia un petit article al El Periódico de Catalunya, firmat per Ricardo Mir, que parlava de ceràmica. No és una cosa gaire habitual. Que a més, el tema sigui la ceràmica armènia encara ho és menys. Marie Bali és una artista d'origen armeni que treballa a Jerusalem. El 1992, el món va fer-se ressò del seu treball arrel de la mostra titulada "Vistes del paradís" que durant sis mesos es va poder veure a la Smithsonian Institution, al museu nacional dels Estat Units.

La seva iconografia de reminiscències islàmiques beu d'un antic estil d'origen persa que va desenvolupar-se fonamentalment al segle XVIII i que va ser portat a Jerusalem per tres famílies armènies que van anar traspassant la seva tècnica de pares a fills.

Blaus intensos, turqueses lluminosos i marrons vius. Arbres envaïts d'ocells, flors i gaseles... Són els paradisos de Marie Bali.

Sabates de porcellana

Doncs si teniu els peus descuidats, res millor que unes bones sabates de porcellana per acabar-los de castigar... El cas és que aquestes les he descobert al Museu del Calçat Virtual.




I és de pas una aclucada d'ull a la meva sabatera preferida. Si esteu buscant calçat crec que les seves sabates us aniran molt millor,... si no us heu fet fer mai unes sabates a mida no sabeu el que us perdeu!

Peus de fang (Kodai)

Diu Robert Yellin a la seva pàgina web que de la mateixa manera que els humans sovint negligim una part tant important del nostre cos com són els nostres peus, molt sovint passa el mateix amb les peces de ceràmica. No és així a la ceràmica tradicional japonesa. Com Yellin explica (perdoneu la traducció sui generis): "A la terrisseria japonesa, el peu ("kodai") té una gran importància. El terrisser hi posa l'ànima. El col·leccionista s'hi fixa."

"Molts aspectes queden revelats al revers d'una peça. En primer lloc, les qualitats del fang. En una peça esmaltada, el "kodai" és sovint l'únic lloc on es pot veure el fang. Qualsevol col·leccionista expert serà capaç de desxifrar-ne l'origen, ja sigui argila de Hagi daido o de Mino gotomaki. A més, sempre ofereix un bonic contrast a la superfície esmaltada, sovint mostrant també "Keshiki"(a Alfar Galeria Azul trobem una bona descripció d'aquest terme)"

"Més encara, el "kodai" revela l'habilitat del terrisser i el seu esperit. Un bon "kodai" hauria de ser esculpit de la mateixa manera en què un mestre calígraf manipula el seu pinzell; espontàniament, amb ritme, delicadament i amb força alhora, amb un traç pur. Al igual que en qualsevol altra forma d'art això requereix força temps d'aconseguir. I el mateix passa per a que un col·leccionista sigui capaç de disting¡r un bon peu d'un de mediocre"





"Un bon "Kodai" hauria d'equilibrar la peça, no ser ni massa alt ni massa petit. El "kodai" en els "chawan" (bols de tè), tenen moltes formes diferents amb noms com ara JANOME (ull de serp), TOKIN (casc), UZUMAKI (espiral), TAKENOFUSHI (nus de bambú), CHIRIMEN (arrugat), MIKAZUKI (lluna creixent), WA (anell), WIJU (doble), KAIJIRI (closca en espiral), KIRI (tallat), KUGIBORI (esculpit amb l'ungla) i WARI (partit), entre altres."

Essència de Noguera

Un jardí plujós, un estany verd, tres aneguets de fira a la deriva juguen amb un bidó d'aigua buit que flota erràticament... El temps passa tranquil i en silenci. Així comença la video-entrevista que es projecta a la Mediateca, firmada per Carles Hac Mor i Pere Noguera. La càmara passeja lenta per un ordenat caos: mostrant tots els racons d'un estudi atepeït d'objectes. Una veu en off, va desgranant frase rere frase l'essència creativa i personal de Pere Noguera.

"Pel que fa a la raó tinc els meus dubtes. El pensament és bo però no sempre té raó."

"Les meves peces són sempre molt materialitzades i centrades en la transformació, en el procés. No acaben ni comencen mai. I han de ser senzilles, no gens complicades, com si sempre haguessin sigut allà."

"Enfosquir és una manera de provocar que algú encengui el llum."

"No tinc perquè explicar res a ningú, l'únic que haig de fer és suggerir alguna coseta per si a algú li interessa."

"Més que gent que digui coses, crec que hi ha d'haver gent que entengui coses."

"I tant me fa si m'entenen o no."

"M'agrada equivocar-me, perdre'm. Sempre jugo. El joc és bo perquè no porta enlloc, només implica anar fent."

"La memòria per si mateixa no és res, però com a referent és important, ineludible."

"I tanmateix, l'obra sempre va més enllà de si mateixa. I aquest anar més enllà, miro de portar-lo fins les darreres conseqüències, inclosa la vida de cada dia, incloent-hi les coses més insignificants."

Imatges extretes de la revista Conbarro

Del concepte a la imatge

Pere Noguera " Plural exclusiu"

Si sou dels que us quedeu per la ciutat comptal aquestes vacances, potser us pot interessar saber que a la Mediateca del Caixafòrum es poden veure un seguit de filmacions que giren entorn el procés creatiu de l'art conceptual. Encara no he tingut l'oportunitat de veure'n cap, però la sola presència entre els seus protagonistes del sempre interessant Pere Noguera ja em crida a passar-m'hi un d'aquests dies.

"Un cicle de vídeo concebut per Adolf Alcañiz, Carles Hac Mor i Ester Xargay, en el qual s'apleguen peces —des dels anys setanta fins a obres actuals— de cinc artistes que van començar a treballar aquells anys en què la radicalitat de l'art conceptual desmaterialitzava l'obra d'art, el qual era qüestionat de soca-rel, juntament amb la seva comercialització: Francesc Abad, Carles Hac Mor, Pere Noguera, Benet Rossell i Vicenç Viaplana. Tot plegat es complementarà amb el visionat d'unes peculiars videoentrevistes amb cadascun dels artistes esmentats, fetes respectivament per Antoni Mercader, Fèlix Fanés, Carles Hac Mor, Eugeni Bonet i Ester Xargay, totes amb la col·laboració videogràfica d'Adolf Alcañiz i d'Ester Xargay. Un recorregut de dècades, doncs, per cinc vessants personals d'unes pràctiques i unes teories sense les quals no s'explica gran part de l'art actual."

"Pere Noguera (La Bisbal, 1941). Artista que inicia la seva trajectòria en el context de les noves poètiques pobres, efímeres i conceptuals dels anys setanta, practicant una escultura de procés, desmaterialitzada, en la qual incorpora l'objecte, l'espai, la naturalesa o el paisatge com marc de les seves instal·lacions en un plantejament estètic i energètic de desconstrucció i fragmentació pròxim a l'art povera, seguint la tradició de l'art pobre a Catalunya (Brossa, Tàpies, Cristòfol, Villèlia i Eudald Serra, de qui va ser deixeble). La matèria com a revelació, la casa i l'objecte domèstic a com entorn immediat de l'home formen part de la seva cosmovisió arrelada al seu lloc d'origen, La Bisbal, centre productor de ceràmica popular i industrial. Ha popularitzat "l'enfangada" (mantell de fang sobre sòl, paret o objectes) com instal·lació i ha practicat la instal·lació, l'acció i l'escenografia teatral. Ha realitzat nombroses exposicions. "

Extret de www.ebent.org concretament de l'edició de l'any 2005 en què va participar Pere Noguera. Per a més informació i imatges, cliqueu aquí.