Paso Doble

Aquest dissabte vaig poder anar a veure l'espectacle , de Miquel Barceló i Josef Nadj:"Paso Doble". La foto que veieu aquí dalt és l'obra resultant del dia que hi vam anar i me l'ha passada la Pe, que és més llesta i previsora que jo i portava la càmera... La idea original de l'obra, la va proposar el coreògraf després d'una visita al taller de Barceló, però en la posada en escena, tot el protagonisme tant pel que fa a ressò mediàtic com pel que fa al resultat plàstic final, se l'endú el pintor. Vet aquí doncs, la gènesi d'una creació artística plasmada a temps real en un escenari de fang. La interacció entre els dos personatges es inicialment escassa, cadascun colpeja i grapeja el fang en una relació indivudual persona-matèria. Només cap a la part final, s'acaba establint com una relació de poder quan un despòticBarceló va aniquilant el personatge de Nadj a base d'esclafar-li al cap, un rere l'altre, una vintena de gerros de fang recent tornejats. El coreògraf acaba, recobert d'atuells esclafats, integrat a la paret engalbada, abans que els dos protagonistes executin la desaparició final dins el "quadre", una mica a l'estil Wang-Fo.

De Barceló se'n parla tant, que ja casi sobra parlar-ne gaire més... però sí que m'agradaria dir que és un plaer poder veure en directe com materialitza el seu particular llenguatge de fang. L'obra final és un Barceló, no n'hi ha cap dubte: du el segell d'aquesta ceràmica no acadèmica que prescindeix de normes per assolir una dimensió immensament expressiva.

De Nadj, no se'n parla tant, i si algú que el desconeix va a veure "Paso Doble", difícilment distingirà la seva petja a l'espectacle. És una pena, jo el desconec, però la poca informació que m'ha arribat d'ell em parlen sobretot de sensibilitat. Aquest coreògraf d'origen iugoslau, nascut el 1957 à Kanizsa, Sèrbia, dirigeix el Centre Chorégraphique National d’Orléans des del 1995 i el vinculen amb les arts plàstiques les seves facetes d'escultor, dibuixant i fotògraf. Per als que, com jo, tingueu curiositat us penjo l'únic vídeo que he trobat a internet on podeu veure un trosset d'entrevista i d'un espectacle de Josef Nadj que es fa curtíssim!!

Ah, i la ceràmica, gerros, bols i demés peces tornejades suposem, van a càrrec d'un poc mencionat Pere Coll.

Mort d'un viatjant

No fa ni un any que un amic em va passar el llibre d'aquesta obra teatral d'Arthur Miller. Arthur Miller era un de tants noms d'aquells que et sonen moltíssim però que en aquell moment no hagués sabut ubicar. La lectura va ser reveladora. "Mort d'un viatjant" és una obra molt crua i molt impactant, sobretot perquè, tot i ser un retrat demolidor del mite del somni americà, la realitat ens mostra que aquest tipus de construccions vitals no són exclusives de l'època de Miller o del seu país, sinó que, amb altres matissos, s'estenen amb vigència esfereïdora als nostres dies i a llocs no tan llunyans com els Estats Units. Miller sap donar als personatges una dimensió tan humana, tan propera, que aconsegueixen fàcilment un vincle emocional amb l'espectador/lector. Només així és possible que ens faci sentir una pena sincera per Willy Loman i la seva desgràcia, malgrat la profunda estupidesa de les conviccions que tan previsiblement l'han portat a un final tan miserable.

Quan vaig sentir que s'estrenava l'obra, no vaig dubtar un moment a comprar les entrades (de tant en tant va bé deixar reposar el fang i dedicar l'atenció a altres coses!). Tenia una immensa curiositat per contrastar l'obra que jo havia imaginat durant la lectura amb la posada en escena de Mario Gas. L'experiment no va ser decebedor. La baixada de teló em deixava a la boca el regust aspre del missatge de Miller i la sensació d'haver vist un molt bon teatre en català (cosa no tan habitual com pugui semblar). L'escenografia cuidada i en el seu grau just de protagonisme acullia a la perfecció les ajustades interpretacions de Jordi Boixaderes, Rosa Renom i la resta del repartiment. Va ser un encert no haver-me-la perdut. No sé si encara està en cartell, crec recordar que aquesta era la darrera setmana, però em sembla que, després de deixar el Teatre Lliure, el muntatge havia de recórrer altres terres, així que, si passa prop de casa vostra, us diria que no la deixeu escapar.