A casa tenim un càntir blanc... M'agraden especialment la seva sobrietat i la seva gran nansa rodona feta al torn. És tan diferent del càntir de pescador... recordeu?
Quan vaig publicar l'entrada del càntir de pescador, una persona em va deixar un comentari amb un enllaç a un text que em va agradar molt. Duia per títol "La inexorable mort del càntir" i venia firmat per Antoni Alcázar.
El nostre càntir ara està tot ple d'eflorescències... són cristalls diminuts de sals solubles que afloren a la superfície per l'acció de la humitat continguda en certs materials porosos. Les sals més comunes en la composició de l'eflorescència són les de sodi i potasi. Quan els porus d'un càntir s'obturen, deixa de fer fresca l'aigua. Ho explica molt bé Alcázar en el seu text. I aleshores es diu que el càntir s'ha fet vell... Em pregunto si l'haurem de jubilar aquest... En tot cas, és un envelliment que em sembla molt bonic :-)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada