De vegades passa que l'experiència d'un sol dia et carrega d'energia i idees o de projectes i marca un punt i seguit o fins i tot un punt i apart en la teva existència... El temps dirà si ahir va ser un dia d'aquests, però el que és segur és que va ser un dia molt inspirador i màgic portador de moltes energies, idees i projectes. El tren em va dur de bon matí i sense presses a Palautordera on vaig anar a visitar la Pe. Per fi vaig poder veure de prop i tocar els seus fantàstics "Racons de mar" i la seva peça "Esponja" seleccionada a la XV biennal Angelina Alòs.
I admirar la delicadesa dels seus "Lineals" ...
Quan la soledat t'assotja despres de mesos de feinejar al taller, tot un dia parlant de ceràmica amb algú amb qui comparteixes llenguatge propi i complicitat, és el millor que et pot passar. Però a casa la Pe en saben un munt d'acollir els que venim de fora, i sort que vaig deixar-me "segrestar" la resta del dia, perquè... a la tarda, vam agafar el cotxe i, com Alicia caient pel cau del conill, o com Chihiro atravessant el túnel, després d'enfilar-nos per un camí que s'endinsava en la negra boscúria vam aparèixer en un indret excepcionalment màgic: el campament base del Circ Cric.
La tarda plujosa escampava una fresca olor d'herba i vegetació per entre les carpes i les roulottes... Amunt i avall circulava gent preparant-ho tot per una nova vetllada del Cabaret Coluche, que aquest cop estava a punt per oferir l'estrena d' "1, 2 , 3, poma" de la companyia Daraomai.
Feia temps que no veia res de circ i va ser un espectacle realment bonic: entre poma, poma i trossets de poma, acrobàcies, cèrcols, riures i dansa s'entrellaçaven a bon ritme. I tot plegat venia embolicat amb el privilegi de poder ser testimoni d'un projecte que lluita dia a dia per vèncer no pocs contratemps: la marginació dins els pressupostos institucionals de cultura, la mandra de la gent a desplaçar-se (qualsevol diria que el Montseny és la fi del món!!), ...
Però amb els precaris recursos de què gaudeix, a més de la programació de circ, la gent del Cric també dedica els majors esforços a causes tan nobles com contribuir a despertar somriures en els contextos més inhòspits del planeta (a través de "Pallassos sense Fronteres") o acollir un CRAC (Centre de Recerca de les Arts del Circ). Sempre m'ha agradat en Tortell Poltrona, desde que muntava la moto de "Poltrona Express" en blanc i negre quan jo era petita... i després de veure tot això, a més, d'agradar-me l'admiro. No cal dir que no deixaré de recomanar a tothom que s'animi a anar al Montseny i es deixi il·lusionar per la màgia del circ.
Feia temps que no veia res de circ i va ser un espectacle realment bonic: entre poma, poma i trossets de poma, acrobàcies, cèrcols, riures i dansa s'entrellaçaven a bon ritme. I tot plegat venia embolicat amb el privilegi de poder ser testimoni d'un projecte que lluita dia a dia per vèncer no pocs contratemps: la marginació dins els pressupostos institucionals de cultura, la mandra de la gent a desplaçar-se (qualsevol diria que el Montseny és la fi del món!!), ...
Però amb els precaris recursos de què gaudeix, a més de la programació de circ, la gent del Cric també dedica els majors esforços a causes tan nobles com contribuir a despertar somriures en els contextos més inhòspits del planeta (a través de "Pallassos sense Fronteres") o acollir un CRAC (Centre de Recerca de les Arts del Circ). Sempre m'ha agradat en Tortell Poltrona, desde que muntava la moto de "Poltrona Express" en blanc i negre quan jo era petita... i després de veure tot això, a més, d'agradar-me l'admiro. No cal dir que no deixaré de recomanar a tothom que s'animi a anar al Montseny i es deixi il·lusionar per la màgia del circ.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada