divendres, 29 de maig de 2009

Tornar a Barcelona


Hi ha ceràmiques que t'acompanyen tota la vida. Des de sempre recordo l'immens mural de l'aeroport de Barcelona, fruit de la col·laboració artística entre Joan Miró i Josep Llorens Artigas.
El tinc present en els meus records d'infància, quan corrent i lliscant pels terres de l'aeroport em distreia de l'espera d'algun familiar que arribava de lluny ( aleshores tot era realment lluny...). Em ve al cap també un rellotge d'aigua, la seva maquinària en moviment en un dels extrems del lluminós edifici... m'agradava molt de mirar-lo. O pujar al pis de dalt a contemplar la pista d'aterratge. L'enlairament d'un avió era encara aleshores quelcom d'extraordinari.



El rellotge d'aigua de l'aeroport va desaparèixer i els viatges en avió es van fer cada vegada menys extraordinaris. A canvi, va aparèixer el cavall de Botero i unes palmeres que semblava que no volien viure a l'aeroport. I l'edifici no ha parat de créixer...




Però l'immens mural de ceràmica sobreviu al pas del temps. És de les darres coses que veig quan marxo i m'ajuda a acabar d'aterrar cada vegada que torno a Barcelona.
Related Posts with Thumbnails