"Emmigrant jueva alemanya, es va educar a Anglaterra, però va assolir la maduresa artística a Estats Units. Duckworth, nascuda el 1919, és un personatge rebel que va sorgir del món híbrid del modernisme internacional, en què la forma era sacrosanta i on regnava una actitud oberta envers els materials. La seva obra desafia la categorització fàcil; bronzes figuratius s'exhibeixen al costat de vasos de porcellana fina, rudes escultures de gres i grans relleus murals de ceràmica. Tot i que diversa, la seva obra té una continuïtat estètica i, valorada segons el paradigma històric del formalisme, conté una lògica conceptual sòlida. A l'edat de 17 anys, Duckworth es matriculà a l'Escola d'Arts de Liverpool, on va estudiar escultura del 1936 al 1940. Una figura de pedra del 1946 i una altra de purament abstracta en alabastre del 1948 reflecteixen la influència de la simplicitat de les talles directes de Barbara Hepworth i Henry Moore, el consell dels quals va cercar després de mudar-se a Londres.
Aquest documental, rodat als anys 60, és el testimoni de la quotidianitat i de la filosofia de vida d'una comunitat artesana del nord d'Argentina. Narrada des de la veu de l'entranyable Alcira, que va responent una a una les preguntes, veiem com la família es distribueix les més diverses tasques, des de la recollida de la terra fins la cuita de les peces entre merda de vaca.
Com veureu, no he dubtat a classificar l'entrada sobre aquests animalons dins l'etiqueta de "ceramistes", "ceràmica utilitària" o "art"...
Confesseu... no us vénen ganes de provar-ho? 
Blu no concedeix entrevistes ni vol que el fotografïin, però és que les seves obres tenen prou contingut per a no necessitar d'accessoris d'aquest tipus per a arribar al públic. Com a mostra, aquest vídeo, testimoni de la seva estada a Barcelona el mes de febrer passat, durant la qual va rescatar de l'oblit un immens mur del Carmel. Com podreu comprovar, als veïns del barri no els va caldre cap expert en art contemporani per a entendre la seva obra.
Podeu veure més coses de Blu a la preciosa pàgina web de l'artista: http://blublu.org/
Núm 2: Aquest mineral es pot consederar com una frita natural que conté òxids de bor i de calci. És un potent fundent de baixa i també s'usa com a fundent secundari a alta.
Núm 3: Un dels components estrella dels esmalts d'alta temperatura en una de les seves variables. També anomenat Albita.
Núm 4: El seu nom té reminiscències gregues... En proporcions inferiors al 25% actúa com a fundent a alta temperatura, però en quantitats superiors matifica els esmalts.
Què tal, us en sortiu?
El dia s'escurça cada vegada més i ahir se'ns va fer de nit fent rakú a Barberà del Vallès. Un rakú especialment experimental, perquè tot i que algunes teníem ja experiència, era la nostra primera vegada soles amb el forn, sense el consell de cap veterà. Esmalts nous, un cremador per entendre, unes curves per provar... Anar intentant solucionar cada petit entrebanc i aprenent alhora. 
No va estar gens malament! I tot i l'extrema foscor que regnava quan vam fer la darrera cuita, vam aconseguir rescatar totes les peces d'entre la fullaraca cremada.
Inclosa aquesta petita granoteta que se'ns va resistir fins l'últim moment!
Fa temps que vaig experimentant al voltant de les olles de ceràmica. Ahir em vaig emportar a casa un parell de petites cassoles provinents de la darrera fornada. La que veieu a la foto n'és una. L'altra ni tan sols va sobreviure unes hores a la cuina... no he arribat a estrenar-la. Durant la meva absència va patir un "accident"... Un copet i... adéu cassola! Això és que m'han explicat... Llàstima, la Llei de Murphy es cumpleix: era la que més m'agradava :( . La part bona és que res m'impedeix de fer-me'n una altra d'igual o millor encara!!
En fi, la majoria de ceràmiques poden fer-se servir al forn, si es segueixen les degudes precaucions ( de fet van néixer en un forn i a molt més alta temperatura de la que es couen els pollastres o els pastissos!!). Però la ceràmica per a coure amb flama directa és tota una altra història. Si no ens assegurem que el fang és l'adequat, l'esquerda està assegurada des del primer guisat. En molts països, com ara a Mèxic o al Marroc, la ceràmica que es fa servir per a cuinar està cuita a molt baixa temperatura ( si la piqueu, el fang no fa "cling" sinó més aviat "toc", com si fos de fusta... ). És el cas dels tagines, per exemple. La porositat característica de la ceràmica poc cuita, ajuda a la resistència de la peça al xoc tèrmic que representa la flama directa.
