CURS D'INTRODUCCIÓ ALS ESMALTS D'ALTA TEMPERATURA

El treball amb esmalts, és un recurs infrautilitzat en general en el nostre entorn ceràmic, en part per la dificultat d’obtenir un resultat concret en aplicar-los a les nostres peces. Són tants els factors que influeixen en l’aspecte final d’un esmalt, que sovint el seu desconeixement provoca desil·lusions: per què tan sovint en obrir el forn ens trobem amb un resultat que no té res a veure amb el que esperàvem?

L’única manera de poder treballar amb els esmalts i obtenir un resultat que ens satisfaci, és conèixer a fons els nostres materials i els nostres forns.

Aquest curs pretén ser una introducció a aquest món quasi alquímic i donar les bases per a que els alumnes entenguin què és un esmalt, quins són els components fonamentals que intervenen a alta temperatura, què passa dins el forn durant la cuita i què hem de tenir en compte si volem fer de l’esmalt un recurs plàstic per a recobrir les nostres peces amb una certa fiabilitat.

27 de Febrer, 6, 13, 20, i 27 de Març 

 de 17 a 20h

Per a més informació i inscripcions:

elimalva@yahoo.es / 680928069

Imaginaris: el procés

El procés ho és tot. 

Procés vol dir temps, el temps necessari que no sempre tenim... 

vol dir treball, que no sempre ens sembla productiu...

El procés és, per essència, aprenentatge. L'aprenentatge implica reflexió.

 Reconèixe'ns en allò que fem és imprescindible com a fi...

... com ho és acceptar que de vegades no ens reconeixem en el que surt de dins....

 ... i també saber disfrutar quan allò que fem ens representa...

entendre tot això i seguir...

el procés és infinit!

Vigo 2012

Això meu amb Vigo i la seva gent és ben bé una història d'amor que cada vegada va a més. Va començar amb Periferias l'any 2009, va continuar l'estiu del 2011 quan vaig tornar a Nigrán a donar uns cursos de fotoceràmica i aquest pont del Pilar no ha fet més que ratificar-ho...

La gent de Vigo m'ha rebut un cop més amb els braços oberts i m'ha donat com sempre el millor d'ella mateixa. Només cinc dies però hi ha hagut temps per a tot. Primer dia de retrobaments fantàstics, de passejar, de veure i olorar l'Atlàntic, d'anar d'exposicions a ESPAZO EMAO de l'Escola d'Arts i Oficis i a la Fundació Laxeiro, de passeig per Casco Vello amb deliciosa parada obligada al Buqué i fi de la nit al sempre entranyable Choco. Sí,  un primer dia molt complet!!! C:

Després d'un segon dia més reposat, el dissabte vaig estar donant un curs de Litografia a l'aigua al Tinglado, un lloc que fa poquet que funciona però que promet convertir-se en un nou eix promotor de la ceràmica a Vigo. La litografia a l'aigua és una tècnica que vaig descobrir a través de la Graciela Olio. És d'aplicació molt senzilla i crec que és una eina molt útil per a qualsevol ceramista. Va ser un plaer compartir aquests coneixements amb tota la gent que va venir al curs i que van aportar la seva creativitat per a enriquir encara més les possibilitats d'aquesta tècnica.  (Més fotos del curs al blog de LA BARBOTINA.)

No volia marxar de Vigo sense passar per Alfar i veure l'exposició LA MESA aquest cop parada pel ceramista Toño Perez:  un conjunt de peces de porcellana sorgides del torn que ens remeten a una forma d'expressió de la ceràmica molt essencial. 

El darrer dia vaig voler passejar tranquil·lament per la ciutat, tornar a caminar pels carrers que havia descobert l'any passat...

Fins la propera Vigo!! Ata a próxima !!

Verona

 

Quan treballes per a tu mateixa, els horaris i els dies de festa no tenen gaire a veure amb els de la majoria... Treballes molts caps de setmana i treballes en hores intempestives, si cal, per a acabar un  encàrrec... Després, si descanses quan la resta treballen es pensen que vius molt bé!! 

Però no és ni millor ni pitjor... treballar per compte propi té, com tot, avantatges i inconvenients, M'arriscaria a dir a aquestes alçades que el balanç, de moment, em surt positiu... Em refereixo més a raons de satisfacció personal amb el que faig que a balanços econòmics, evidentment. Per si a algú li queda cap dubte, de veritat que això no és cap ganga!!! 

El cas és que aquests dies de Setmana Santa els treballaré, però també he de confessar que fa unes setmanes ja vaig fer els meus quatre dies de vacances.

Certes qüestions familiars, van voler que el destí de l'escapada fos Verona, la ciutat de Romeo e Giulietta, un lloc on sembla que cada pedra té una llarga història. Em va semblar més burgesa que les altres ciutats italianes que he visitat fins ara (que només són Nàpols i Venècia, de fet), però s'hi menja igual de bé!! C-:

 

Una ciutat petita però plena de restes romanes, d'esglesies romàniques, de palauets renaixentistes i de parets recobertes de frescos...

Les visites de rigor a Verona són l'Arena, que és el tercer amfiteatre romà més gran del món, el Castelvecchio, un castell fortificat que han convertit en museu, i els diferents escenaris del més famós drama shakesperià. Però personalment us recomano que no deixeu de visitar el teatre romà, que es recolza sobre un dels turons que delimiten la ciutat, just a la vora del riu Adigio.

 

  

I sobretot, l'església de Sant Zenó que queda una mica als afores però que és una de les esglesies romàniques més boniques que he vist mai fora del nostre país.

Si alguna cosa té la ceràmica és que és pràcticament universal i omnipresent...  a Verona, com a tot arreu, vaig trobar mostres de ceràmica prou interessants... D'això va la propera entrada!

Tastant el vidre...

Hi ha una certa tendència a agermanar el vidre i la ceràmica, però en realitat són dos materials que es treballen de formes ben diferents... Fa temps que tenia ganes de saber-ne una mica més del vidre, i ja em val, tenint una germana que s'hi dedica! El dissabte passat em vaig apuntar a un dels seus cursos... 

Vam aprendre a tallar vidres plans i també un mètode per a tallar ampolles de vidre. Això darrer em va encantar, és un mètode senzill que no requereix de maquinària, només una mica de pràctica... i la de coses que es poden arribar a fer amb ampolles seccionades!!!

El vidre és joc de transparències... vam experimentar a "atrapar" diversos materials entre dues plaques i ho vam deixar tot a punt per a que el forn fes la seva feina i ho fongués lleugerament ... encara no he vist com ha quedat, però vam poder veure mostres que ens donaven una idea dels possibles resultats. La tarda es va fer curta... hi ha tantes coses per provar!!!

Diuen que el vidre i la ceràmica no són gaire "amics", que a l'hora d'ajuntar-se no s'"agraden" gaire. Tenen processos i coeficients de contracció i dilatació molt diferents i corbes de cocció que no tenen gaire a veure... Tampoc té gaire a veure la manera de treballar els dos materials. Si treballar l'argila és un plaer per als dits, no cal que us digui que amb el vidre és tot el contrari, sempre hi ha d'haver alguna eina pel mig!

Potser sí que el vidre i la ceràmica no són gaire amics, però a mi m'agradaria donar-los una oportunitat, potser hi ha alguna manera... tot un repte!! (Com si encara no tingués prou coses per provar!!! C-:  )

Nadal fet a mà...

Enllaços i desenllaços...

Deia John Lennon que la vida és allò que et passa mentre estàs ocupat fent uns altres plans... 

Tornava de Terrània amb un munt de coses per explicar... però em reconnecto al món virtual, i un cop més la vida m'enganxa fora de joc... Al blog d'Alafia llegeixo sobre la mort del Víctor Romero, company de ceràmica i de blogs... 

Era un desenllaç anunciat de fa temps, però tot i així aquestes coses sempre semblen agafar-te per sorpresa... Els seus "Apuntes Cerámicos" eren una referència ineludible, sempre recomanable... no el coneixia personalment però avui igualment estic una mica trista i trobaré a faltar les seves aportacions, la seva saviesa ceràmica, el seu eclecticisme, la seva franquesa...

En record seu us deixo aquest vídeo de l'Eva Hild que ens va enllaçar dins aquesta blogosfera en una de les darreres entrades dels "Apuntes". Allí dónde estés... un abrazo, Víctor.

Morriña...

Miro aquesta foto de Vigo i ja tinc enyorança... He passat una mica més de dues setmanes entre aquesta ciutat i Nigran, olorant l'Atlàntic i percebent la generositat i la qualitat humana de la seva gent. Vigo és una ciutat molt diferent a la Barcelona que trepitjo cada dia! 

La seva gent té també un caràcter molt diferent. T'obren les portes de casa seva de bat a bat i en poca estona sembla que et coneguis de tota la vida!

Vaig anar a Vigo a donar uns cursos de fotoceràmica, aviat us ho explico. Però no només hem treballat aquests dies. La connexió va ser molt bona i vam compartir també protestes...

... i més d'una festa, perquè a la vida no tot és feina, i perquè allà en saben bastant de divertir-se!! La darrera nit era Sant Joan. Un Sant Joan molt especial per a mi. Vaig cremar les coses dolentes al foc i vaig saltar les brases. Vam brindar amb licor cafè i l'endemà al matí, abans d'agafar el tren de tornada, vaig rentar-me la cara amb aigua fresca impregnada d'herbes aromàtiques, com mana la tradició.

Aquesta és la foguera de Berbés, la que vaig saltar a la nit ( ja s'havia fet bastant més petita...) i on em vaig acomiadar de tothom. Ja els trobo a faltar!!!

Apunts de París (I)

París és sempre un lloc excepcional per a fer una escapada per breu que sigui. Després d'unes darreres setmanes de molta feina i maldecaps diversos, no se m'acut un pla millor. Fa temps que tenia comprat ja un d'aquells bitllets que mai acabo d'entendre com pot ser que siguin tan barats, i a París tinc casa on estar i gent amb qui  compartir unes bones estones. Gent que ja trobava molt a faltar!!

I així han passat aquests dies, caminant amunt i avall pels carrers d'un París oscil·lant del gris i del vent tempestuós al sol més rabiós. Entre altres coses, he tingut la sort de coincidir amb una expo que m'ha fet especial il·lusió veure. Fa relativament poc que es va començar a reivindicar la figura de Claude Cahun  i, de fet, aquesta fotògrafa i escriptora francesaés encara força desconeguda fora de França. Contemporània de l'època surrealista, Cahun va construir un camí diferent i propi al llarg del qual indaga profundament dins la seva propia naturalesa.

Difícilment pot resumir-se l'obra de Cahun en quatre paraules... Pionera en la deconstrucció del gènere, teatral, irònica, provocadora, intensament creativa i molt implicada a nivell polític: junt amb la seva companya Suzanne Malherbe, van ser detingudes i  condemnades a mort a causa del seu activisme. Afortunadament la sentència va ser revocada. La mateixa exposició que es pot veure ara al Jeu de Paume viatjarà properament a la Virreina de Barcelona, així que us aconsello que no deixeu escapar l'ocasió de veure-la quan sigui més a prop.