Ens ha deixat la Susan Mussi

He sabut fa poquet que ens ha deixat la SUSAN MUSSI, ceramista veïna del meu barri de taller, Sants, especialista en la decoració en sobrecoberta i impulsora d'un projecte preciós i superinteressant, el DICCIONARI CERÀMIC online.

Una abraçada a tota la gent que us era propera i un reconeixement especial per a ella que, a banda de la seva obra, ha dedicat molt de temps i esforç desinteressat a un projecte destinat a l'ús i gaudi de tots i totes les ceramistes.

Aquest tipus d'iniciatives sempre em semblen d'una generositat excepcional. Podeu consultar-lo aquí:

http://ceramicdictionary.com/ca/

No deixeu de fer-li una visita. Gràcies Susan i fins sempre!

Botxes, tarots i galets...

Botxes, galets i tarots!! Sembla la fórmula d'algun encanteri...

Però no són més que algunes de les paraules que vaig descobrir o redescobrir al llarg de la meva visita a  l'exposició "Terrissa en blanc i negre" actualment  i fins a finals de setembre al Museu Terracota de La Bisbal. 

 Gràcies a aquesta exposició temporal, vaig aconseguir entrar per primera vegada en aquest museu, que des de fa temps està tancat esperant que algun dia es reemprenguin les obres de remodelació. Obres que havien de convertir aquest espai en un "referent del món de la ceràmica a Catalunya". El moment no és el més favorable per a que l'edifici vegi acomplert el seu destí, però es poden fer coses milllors que lamentar-se com entrar-hi i gaudir d'una exposició temporal realment interessant!

Mai és tard per a aprendre que com n'és de variada la família dels càntirs. N'hi ha de comuns, d'oli, de la ratlla, d'hivern, càntirs de 3 la peça, de 4 la peça i de 6 la peça... Els terrissers també produïen dolls, poals, escudelles, bols, olles, morters, testos... i tota mena de rajoles i maons.

L'exposició compta amb reproduccions fotogràfiques de gran format en blanc i negre que testimonien l'ofici i l'ús de les peces produïdes. Aquí dalt, els treballadors d'una rajoleria de Regencós.

I presidint una de les sales aquest magnífic torn de peu del mestre Lluís Cornellà, que treballava la terrissa negra. Com em va dir en Josep Matés, el torn així situat té com un aire d'altar ... i més perquè està tan net que sembla irreal... no hi han deixat ni una engruna de fang!! C: 

Us sona allò de "qui perd els orígens perd la identitat"? De vegades sento que en el món de la ceràmica hi ha un cert desarrelament... Com si no estigués ben vist valorar de la mateixa manera la ceràmica moderna que la tradicional, l'artística que la utilitària...  Però jo m'he d'adherir a allò que deia Foix: "M'exalta el nou i m'enamora el vell"...  no sé entendre l'una sense l'altra... i, quan m'agraden, totes em commouen amb idèntica intensitat. 

Any nou, resistències noves

 

Fa temps que tenia problemes amb les resistències del meu forn... les cuites s'allargaven, el consum augmentava... En realitat he postergat una mica més del recomanable el canvi. En part perquè les resistències són cares (uns 100 euros cada element), en part perquè és una cosa que no havia fet mai abans jo sola i em feia respecte, en part perquè els esmalts que faig servir no patien en excés l'allargament del cicle... Però algun dia s'havia de fer!!

Les resistències per a baixa temperatura poden ser de Nicrom, una aleació bàsicament formada per níquel i crom. Per a alta temperatura, s'utilitza una altra aleació anomenada Kanthal (en realitat el nom correspon a una marca registrada) formada principalment per ferro, crom (fins un 20%) i alumini (fins un 7.5%). Els qui vulgueu més informació i llegiu en anglès trobareu molta informació sobre aquest material a la pàgina dels fabricants. Les resistències del meu forn, són d'un tipus de kanthal anomenat A1, que pot aguantar temperatures al voltant dels 1400ºC. Aquestes aleacions continuen sent conductores del corrent elèctric a altes temperatures i no es deformen, pel que són òptimes per als forns ceràmics. Quan el kanthal es torna vell, passa a presentar una aparença blanquinosa com podeu veure a la imatge de dalt. Quan són noves, tenen un aspecte ben diferent! Aquí estan les meves noves resistències...

Tenen un color gris brillant i són relativament flexibles. Quan s'escalfin es tornaran rígides i es trencaran davant de qualsevol intent de manipular-les. Per això les velles que vaig treure estan totes fragmentades. Les vaig haver de treure a trossets, i vaig trigar una bona estona a deixar el forn net!

La primera resistència va ser la més difícil de col·locar... el kanthal és dur de manipular i s'havia d'adaptar una mica a la disposició de les ranures.

A més el material refractari de què està fet l'interior del forn no és gaire sòlid i algun canto de les ranures va quedar una mica perjudicat... Però mica en mica...

Bé, no té mala pinta... Però ara caldria provar si va! Les circumstàncies han determminat que no pugui ser-hi el dia de la primera cuita amb les resistències noves. Estic de vacances però la meva companya de taller, l'Ester, havia de fer una cuita així que no he pogut seguir de prop el procés. Era una cuita de bescuit (980ºC). Aparentment tot ha funcionat bé fins al final del programa, però, en apagar-se el forn algun dels interruptors de seguretat ha saltat, no sé exactament quin... Hauré d'esperar encara uns dies a investigar si ha estat alguna cosa incidental o si és quelcom de més serios... espero que no!!! :-)

Pinzell de marmota

 

Aquí teniu la meva "obra d'art". Recordeu que just fa un any us parlava d'un  fabulós pinzell que havia vist a Nigrán fet pel ceramista Toño Pérez ? Feia molt de temps que tenia ganes de començar a fer-me pinzells jo també... Apart que pensi que estèticament puguin ser bonics, aquests pinzells solen ser capaços de proporcionar traços únics vinculats al fet de ser una eina irrepetible. I ja he comentat més d'una vegada aquí també com m'agrada això de fer-me les meves pròpies eines. És tot un repte!

Aquest està fet amb un tronquet de noguera, i amb pèl de marmota trobat a les Estanyeres de Son. Trobar pèls aptes per a fer-me pinzells s'ha convertit en la meva darrera obsessió... No és pas que em proposés caçar cap marmota per a obtenir aquests! El manyoc en qüestió va ser trobat tal qual, ja desprès de la bestiola a qui va pertànyer, sense que puguem saber-ne les raons.
Quan està seca, la punta del pinzell està absolutament descabellada, com jo quan em llevo pel matí, i té un tacte suavíssim. Quan el mulles adopta una forma fantàstica, i a més té molta capacitat de càrrega. Tan aviat com torni a tenir el taller a punt, el primer que faré serà provar-lo!

Hi ha moltes maneres de fer-se un pinzell. Per si algú té curiositat us deixo aquest vídeo que és el que a mi em va servir d'inspiració.

Eines (fes-te-les tu mateix)

No sé si els ferrers o els fusters es fan les seves pròpies eines... En el cas dels ceramistes, la fabricació dels més variats estris per a treballar el fang és quasi un ofici paral·lel. Durant el curs d'aquest estiu amb el ceramista japonès Yuhki Tanaka vaig poder descobrir algunes eines tradicionals japoneses. La majoria de les que portava en Yuhki se les havia fetes ell mateix.

Això són un parell de "kuchikiris", per a tallar els llavis de les peces quan es torneja. El nom ve de "Kuchi" que vol dir boca i de "kiri" que significa tallar.

Les llengües de vaca ("Gyubera ") serveixen per a compactar el fang de la base de les peces tornejades.

I la següent foto és no és un estri d'en Yuhki, però és que entre l'escampall d'eines que envaïen la taula on treballàvem, vaig descobrir d'un fabulós pinzell fet a mà que em va robar el cor... El seu propiertari i manufacturador és el ceramista Toño Pérez, ciccerone per terres gallegues de la comitiva japonesa i que ens va fer de supertraductor durant tots els "Encuentros"....per cert, un encant de persona. Us recomano que doneu un cop d'ull a la seva obra (feu click aquí). Ara no recordo ben bé de quina fibra estava fet aquest bonic pinzell, però era tremendament suau al tacte... i m'encanten les enormes dimensions i la capacitat interminable de carregar pigment, em vaig quedar amb ganes de provar-lo!!

Inspirada per aquests mestres, vaig aprofitar la meva recent estada als Pirineus per a fer-me algunes rèpliques senzilletes... La veritat és que aquesta és una faceta de l'ofici ceràmic que també m'enganxa bastant... Aquí podeu veure uns quants "kuchikiris" de fusta d'avellaner i algun de freixe, i uns talladors fets amb tronquets de noguera. Ara només em queda fer-les treballar!!!

La foto m'ha quedat una mica petita però si feu clic a sobre es pot veure més gran. A l'esquerra "abans" i a la dreta "després". No estan malament, oi?