dijous, 28 d’abril de 2011

Morir de dia al Maldà


Si no l'heu vist, us recomano aquesta pel·lícula. Ja comença a fer uns quants anys que conec a la Laia, des d'abans inclús que treballés com a guionista de les darreres pelis del Joaquim Jordá, un dels directors de cinema més interessants i originals del nostre país. Després de la mort del Joaquim, he estat testimoni tangencial de la construcció de "Morir de dia", la pel·lícula que la Laia Manresa i el Sergi Dies van fer a partir d'una idea que el Joaquim va deixar esbossada però que mai va a arribar a emprendre. 




No és una pel·lícula d'aquelles que agraden a tothom, precisament. Deliberadament o no, l'efervescència de la Barcelona olímpica, va esborrar per complet el transcurs i les seqüeles d'aquesta època de la nostra història recent en la qual es centra el film. Es tracta d'un retrat cal·lidoscòpic emprès des de l'interior mateix de cadascuna de les històries que explica.
En la línia de Jordá, ens trobem amb una composició polièdrica. Hi ha uns personatges: Pau Malvido (alias de Pau Maragall), Mercè Pastor, Pepe Sales i Juanjo Voltas i narra des de cadascun d'ells la convivencia particular amb l'heroïna; hi ha una exploració fantàstica de la cultura catalana underground ( una interessantíssima recuperació, per exemple, del poeta, pintor i músic Pepe Sales, els poemes del qual van servir de punt de partida a Albert Pla en configurar seu àlbum Cançons d'amor i droga ); descobrim també el context social en què aquests personatges van viure aquesta relació amb la droga; hi ha l'experiència dels desapareguts a través de la seva pròpia veu (filmacions, diaris, creacions d'un indubtable valor documental); i l'experiència dels supervivents... 


Crec que "Morir de dia" és proposa treure finalment a la llum la versió silenciada de la Barcelona preolímpica. Una aposta arriscada, perquè molts han preferit des d'aleshores mirar -i inclús dirigir la mirada dels altres- sempre cap a una altra banda. Però és un projecte que neix d'un interès molt sincer per saber sobre allò que molts dels qui encara estan entre nosaltres van viure tan de prop d'una manera o altra, un exercici d'apropament a les generacions a qui va tocar de prop tota aquesta moguda. I aquesta sinceritat i aquesta voluntat d'apropament són poc freqüents en el món del cinema. 




Després de les moltes dificultats per a ser projectada a les sales, finalment "Morir de dia" estarà als Cinemes Maldà com a mínim durant una setmana sencera, del 6 al 12 de maig. Es projectarà a la sessió de les vuit del vespre, per a saber l'hora exacta consulteu la cartellera, i durant la primera setmana, es faran petites presentacions especials abans de la projecció de la pel·lícula. Aprofiteu l'ocasió!!

dimarts, 26 d’abril de 2011

Al taller sona... Miguel Poveda




La sensibilitat no entén de gèneres ni d'idiomes. Al taller sona aquests dies cantant flamenco però també m'agrada i molt el seu disc "Desglaç" on va versionar una selecció fantàstica de poemes en català (Brossa, Ferreter, Casasses, Marçal...). Poveda és una ànima sensible, tocat pel "duende" i pel geni, canti el que canti. Aquest tema de les "Coplas del querer" m'agrada especialment... (A la guitarra el gran Chicuelo).




I un tema en directe també amb Chicuelo a la guitarra. Arsa...


divendres, 22 d’abril de 2011

No volia sopa...

 
Aquests dies no són precisament dies de descans per a mi... M'ha arribat un encàrrec de cop i volta i em toca fer un munt de peces iguals!! El destí em depara una i altra vegada enfrontar-me amb les meves incerteses. No volia sopa? Doncs tres tasses!
O més ben dit 24 bols... IGUALS :-)


 Així que aquí em teniu, enganxada al torn i a poc a poc, els bols es van reproduint i van omplint el taller... Estic rodejada!!! Com sol passar, els clients volen l'encàrrec com qui diu per ahir, així que prefereixo assegurar-me el tret i n'estic tornejant uns quants de més. Alguna peça es perdrà pel camí...

 

 En realitat estic contenta. No hi ha millor manera d'aprendre que treballar i cada vegada que m'enfronto a un nou repte com aquest, sé que aprofundeixo una mica més en la tècnica i en la meva relació amb l'argila. Veure que el material reacciona com tu vols entre les mans produeix moments de molta satisfacció. Penso en el moment en que vaig prendre la decisió de llençar-me i apostar per la ceràmica, aviat farà un anyet de tot allò i el balanç és positiu. Estic fent el que realment m'agrada fer, si algun dia pel què sigui no puc seguir fent-ho... que me quiten lo bailao! Ara per ara sóc precària però feliç :-)

Torn portàtil...


 Qui no té torn és perquè no vol...
Aquest exemplar de fabricació casolana és ben bonic.
Porta el seient incorporat i és fàcil de transportar!
Això sí, per a treballar-hi, millor el fang ben tovet i peça petita :-)



dilluns, 18 d’abril de 2011

Lluís Riera: tornejant amb cordes


Com són les coses... fa quatre dies no havia sentit a parlar mai del tornejat amb cordes i avui ja conec dues persones que ho fan. No només això, sinó que a una d'elles la conec personalment!! En Lluís Riera, em va trucar poc després que publiqués al Pastafangs l'entrada del Gilbert Serres i em va explicar que ell havia utilitzat aquest sistema quan va estar treballant al Canadà. Em va dir que miraria de trobar algunes fotos que havia de tenir guardades i que me les enviaria.
No va faltar a la seva paraula. Pocs dies després vaig rebre un mail amb les fotos i vaig al·lucinar!! Ho vaig trobar un document tan fantàstic que no em vaig poder estar de demanar-li si les podia penjar al blog. La seva resposta va ser: "Serà un plaer poder compartir la meva experiència". Crec que el plaer serà també vostre ara que podeu gaudir  d'aquestes imatges. Documenten tan bé tot el procés!!









En Lluís em va comentar que probablement l'origen d'aquesta tècnica sigui africà. És un sistema que sembla complex, però que permet pujar peça gran amb una certa velocitat. En fi, que si algú està interessat o interessada en saber més sobre aquesta tècnica, no cal anar gaire lluny... Al cor del Priorat, a Gratallops,  el Lluís Riera sap molt bé de què va això de tornejar amb cordes!! A la darrera imatge podeu veure en color algunes peces acabades de quan en Lluís treballava al 3856 de Sunset Street. Mil gràcies per compartir tot això Lluís!! :-)


dissabte, 16 d’abril de 2011

Johanne Gerber i la Royal Copenhagen


A través del fantàstic blog www.retropottery.net vaig descobrir els dissenys de Johanne Gerber per a la Royal Copenhagen. El que m'ha estat impossible ha estat trobar cap altra dada sobre Johanne Gerber a internet, només un munt de peces seves que es venen en llocs especialitzats. M'agrada com superposa les decoracions en una mena de semitransparència i les combinacions de color. Les formes són força austeres...






A falta de més informació sobre Gerber, us deixo algunes dades que he recopliat sobre la Royal Cophenaguen) il·lustrades per les peces d'aquesta dissenyadora (o dissenyador!).
La Royal Copenhagen és el nom amb què  es coneix la Den Kongelige Porcelainsfabrik, és a dir la Reial Fàbrica de Porcellana de Copenhagen. Fundada  el maig del 1775 sota la protecció de la reina  Juliane Marie, les seves peces són reconeixibles gràcies a la marca de la factoria: tres ones que simbolitzen tres dels principals estrets marins del país (Oresund, Gran Belt  i Petit Belt).




Al segle XVII les porcellanes xineses eren objecte d'una fascinació creixent a tot Europa i van ser nombrosos els esforços per a aconseguir produir el preciat "or blanc". En el cas dels danesos, aquest esforç es va concretar en la Royal Copenhagen.

El fundador de la Royal Copenhagen va ser el químic Franz Heinrich Müller qui, el 1775, va rebre un monopoli de 50 anys per a fabricar porcellana. Les primeres peces fabricades eren destinades al servei de la família reial.



Va ser el 1779, quan el rei Christian VII va assumir-ne el finançament que la fàbrica va convertir-se en la Reial Fàbrica de Porcellana. El 1868, com a resultat d'un procés de privatització d'empreses pertanyents a la monarquia, la Reial Fàbrica de Porcellana va arribar a mans privades. Va ser comprada per la fàbrica de pisa Aluminia el 1882. Set anys després, va guanyar el Gran Premi en l'Exposició Universal de París, assolint una gran projecció internacional.
 Després de divesres operacions de compra-venda, avui en dia, forma part d'un grup d'empreses escandinaves que, a l'abril del 2008 van decidir deslocalitzar la pràctica totalitat de la producció a Tailàndia.

dijous, 14 d’abril de 2011

Exposició itinerant "La pasta" a l'ACC


La Cristina Guzmán m'envia la informació de la propera exposició col·lectiva que tindrà lloc a l'ACC i en la qual participa. Defineix la proposta de la següent manera:

"Som un col·lectiu als que ens uneix la passió per aquesta matèria tan primitiva com és la terra amb totes les seues variants; gres, refractari, porcellana, terracota...i que ens permet expressar les nostres inquietuds amb aquest llenguatge tant plàstic."

L'exposició presenta les obres de: Cristina Guzmán (Valencia) Lourdes Rodríguez (Sevilla); Marisa Alves (Portugal); Joaquim Pombal (Portugal); Ángela Ortega (Sevilla); Arístides Martin (Canarias); Luis Plaza (Sevilla); Juana Fernández (Santiago de Compostela); Joáo Lourenço (Portugal); Salvador Pardo (Vigo); Ainara Garay (País Vasco); Magdalena Rodríguez (Ronda-Málaga): Estefanía Sánchez (Asturies); Marc Brocal (Catalunya); Andreina Franceschi (Venezuela); Lourdes Zapata (A Coruña); Sonia Abollo (Pontevedra); Xela Area ( Pontevedra).


També envia aquesta introducció que figura al catàleg, escrita pel ceramista Arcadi Blasco:


POSSIBLEMENT, en els últims temps, s’està parlant de ceràmica mes que mai. Apareixen revistes, exposicions, catàlegs, angles insòlits, visions originals al voltant de la nova aportació dels ceramistes. Tot això esta molt be, donat que significa que quelcom és viu i no es tan sols una referència al objecte utilitari, a l´ ornamentació, a la arqueologia.. Que ja son molts els que a la ceràmica li dediquen les seves cavil·lacions; feliçment i de manera afortunada amb vocació apassionada que a l a llarga seran bons els resultats.

Des de sempre ha estat reconegut el fet de que el nivell dels pintors i escultors espanyols és elevat. I ho segueix sent.

Ens ha tocat assistir als inicis d'aquest nou concepte de la ceràmica. La ceràmica com a tècnica AL SERVEI DEL CREADOR PLÀSTIC, més enllà del recipient utilitari u ornamental, de l'atuell exquisit, de la textura matèrica insòlita; la ceràmica com la transformació dels materials per mig del foc al exclusiu servei de la creació plàstica.

Tenim una mostra eloqüent en esta exposició de nous ceramistes.
Es va teixint el teixit i s'apropa el dia en que la ceràmica sigui una expressió plàstica capaç com cap altra, de totes les possibilitats que pot donar esta transformació dels materials. la forma i el color en l'espai, amb l’espontaneïtat de la pintura, sense la seva ficció; la rotunditat de l’escultura més el concepte espacial de l'arquitectura, el buit. I amb la màgia afegida del foc dominant.Vos desitge el millor per a un futur brillant.
Arcadi Blasco



Inauguració: 19:30h - 15 d’abril de 2011.
Lloc: Sala ACC (Associació Ceramistes de Catalunya) Dr. Dou, 7 - Barcelona
Tel. 933176906
Període: del 15 d’abril al 19 de maig de 2011

dimecres, 13 d’abril de 2011

Exposició: Terres blaves


 
La ceramista Carme Balada  m'ha informat d'aquesta exposició que acaba d'inaugurar-se i en la qual participa. He pensat que us pot interessar...
 
 
Terres blaves. Homenatge a Trinidad Sánchez-Pacheco

Del 13 d’abril al 16 d’octubre de 2011 al  Museu de Ceràmica de Barcelona


"Terres blaves" es una exposició - homenatge a Trinidad Sánchez-Pacheco, directora del Museu de Ceràmica entre 1974 i 1996, a la que se li deu la dinamització i expansió d’aquesta institució i l’ampliació de les seves col·leccions d’art contemporani. La mostra es compon d’obres de Piccasso, Braque, Miró i Gardy-Artigas; de ceramistes vinculats professionalment i amicalment amb Sánchez-Pacheco com ara Maria Bofill, Antoni Cumella, Madola y Rosa Amorós i d’altres, realitzades per destacats artistes que exploren les infinites possibilitats dels esmalts blaus. El color blau es el pigment ceràmic més antic i el que aporta un major nombre de tonalitats i matisos, qualitats que aquests artistes - ceramistes han convertit en el seu mitjà d’expressió artístic.

dilluns, 11 d’abril de 2011

Imatges d'abril...


Aquest cap de setmana he tornat a tenir gent al taller experimentant amb la fotoceràmica.


Darrerament estic disfrutant molt aquests tallers, m'aporten molt bona energia...  veure la gent que s'ho passa bé, és una cosa que no té preu!!!




El primer dia és sempre més teòric, en canvi el segon dia, la imaginació té via lliure i penso que les nocions bàsiques apreses el dia abans es refermen.



Ha estat el darrer curs que dono al taller abans de l'estiu. Quan afluixi la calor estiuenca potser m'animo a fer-ne algun altre... ja veurem!

divendres, 8 d’abril de 2011

Pasta egípcia


Avui tocava obrir el forn després de la cuita de baixa temperatura. I em feia una il·lusió especial, tenia aquell cuquet que et fa pessigolles quan proves una cosa nova... No és el primer cop que faig alguna prova amb pasta egípcia, però aquest cop era una mica diferent. El meu forn, els meus materials... fórmules noves... I el resultat ha estat una petita simfonia de colors i de textures que han acomplert de llarg les meves espectatives.

La pasta egípcia és una mescla de materials que sol incloure, entre altres ingredients: argila, feldespats i bicarbonat de sodi o carbonat sodic. Aquests dos darrers ingredients són responsables de que els fundents que porta la pasta, aflorin a la superfície durant el procés d'assecatge. A mesura que es van assecant, les peces semblen recobrir-se d'una fina pelussa cristal·lina. No sé si ho podreu veure una mica en aquesta foto que vaig fer mentre s'assecaven.


Es veu sobretot en les dues peces inferiors. La  peça superior esquerra està cuita mitjançant un procés tan poc ortodox com satisfactori, però és que no puc evitar passar-me la vida provant coses noves!! 
Si voleu més informació sobre la pasta egípcia, els seus origens i algunes fórmules, la CeraWiki  hi dedica un article força extens. Aquest cop només he provat de barrejar-la amb coure i amb cobalt. M'ha quedat una gamma força mediterrània :-)



... però així que pugui, faré més proves amb altres òxids. Bon cap de setmana!

dimecres, 6 d’abril de 2011

Arrest domiciliari per a Ai Weiwei





El passat 3 d'abril l'artista xinès Ai Weiwei va ser detingut per la policia a l'aeroport de Beijing, quan anava a agafar un vol que l'havia de dur a Hong Kong per raons de feina. Des del dia 5, està en arrest domiciliari. Ai Weiwei planejava una festa, una invitació oberta en motiu de la demolició del seu estudi de Xangai. La convocatòria tenia un caire reivindicatiu, ja que Weiwei sospita que hi ha interessos polítics darrere la demolició. La policia, però, manté que la demolició s'ha de fer perquè es tracta d'una construcció il legal. La festa, convocada via twitter estava agafant ja unes dimensions considerables. 
 
Confinat a casa, Ai Weiwei no ha parat de rebre pressions per a revocar la convocatòria. Les autoritats xineses estan sempre nervioses quan es convoquen grans reunions no autoritzades... "Van venir ahir a la nit i van voler entrevistar-se amb mi, deien que no hauria de fer la festa perquè s'estava fent massa gran" explica l'artista, "Aquesta és la tragèdia general d'aquesta nació. Tot ha de ser tractat per la policia. És com usar una destral per fer totes les tasques de la llar perquè és l'única eina que tenim".
L'any passat, Amnistia Internacional ja va denunciar que Weiwei havia estat colpejat al cap per la policia de Chengdu, mentre ell i diversos partidaris van intentar assistir al judici d'un home que va investigar les morts de nens que van morir en el terratrèmol de Sichuan. Setmanes més tard es va sotmetre a una cirurgia a Alemanya després que els metges li descobrissin una hemorràgia interna. 
 
(info extreta de www.guardian.co.uk/)


dimarts, 5 d’abril de 2011

Iguals?



Fer peces iguals és de les coses que em resulten més difícils... Sóc força anàrquica treballant, i fer peces iguals implica inevitablement sistematització. Sistematitzar els procediments, les eines,  els gestos....Normalment necessito fer algunes peces prèvies per a establir tot això i després reprimir-me d'improvitzar i intentar seguir treballant sistemàticament. 
Fent peces iguals, m'he adonat d'una cosa molt curiosa:  he pres consciència de que com més aconseguia que les meves peces s'assemblessin menys trobava que s'assemblaven! M'explico...



A mesura que avances en la tècnica, a base de treballar i observar, també desenvolupes més la teva capacitat de veure. Poc a poc afines la teva percepció de les formes i comences a veure matisos de línia que abans eres incapaç de distingir... Per això crec que d'ara endavant difícilment aconseguiré fer mai dues peces iguals!!

Des que he decidit dedicar-me a això, els meus amics sembla que s'hagin posat d'acord per encarregar-me vaixelles. No em queixaré perquè en realitat fer peça per la teva gent sempre és una cosa molt especial, però els ha donat per aquí, i em toca inevitablement fer peces iguals. Val més que no els expliqui els maldecaps que això em dóna!!
Ara seriosament, cada encàrrec d'aquests és un nou repte i estic aprenent moltíssim... i de tota manera, dues peces fetes a mà mai han de ser del tot iguals... si no, on està la gràcia de les coses fetes a mà?? :-)

diumenge, 3 d’abril de 2011

Jun Kaneko: apunts biogràfics



Jun Kaneko va néixer el 1942 a Nagoya, Japó, on va estudiar pintura mentre estudiava a l'escola secundària. El 1963 va marxar cap als Estats Units per a continuar els seus estudis a l'Institut d'Art Chouinard.


Aviat va interessar-se per la ceràmica escultòrica gràcies a Fred Marero. Marero era professsor de matemàtiques però, el seu gran interès per la ceràmica, va portar-lo a posseïr una col·lecció de més de 1.500 peces de ceràmica contemporània. A Califòrnia, Kaneko va estudiar amb Peter Voulkos, Paul Soldner, i Jerry Rothman. Acabarien tots sent figures puntals dins el panorama de la ceràmica contemporània.


La dècada següent, Kaneko va exercir com a professor en diverses escoles d'art dels EEUU, entre elles el Scripps College, la Cranbrook Academy of Art o la Rhode Island School of Design.



Actualment Kaneko viu i treballa a Omaha, Nebraska. És conegut sobretot per les seves creacions de gran format. Les més conegudes pertanyen a una sèrie anomenada "Dango".
"Dango", significa "bola de massa" o "forma tancada" en japonès. Aquestes peces immenses, requereixen d'una gran habilitat tècnica. Les dimensions dels "dango" ronden els 4 metres d'alçada i tenen processos d'assecatge de vora un any de durada abans no puguin ser sotmesos a la cuita de bescuit.


Les peces són posteriorment esmaltades en jocs cromàtics de gran contrast, sovint senzillament en blanc i negre i predominantment amb motius formats per línies i taques rodones que recobreixen tota la superfície.



Més informació: http://www.junkaneko.com/

divendres, 1 d’abril de 2011

Gilbert Serres: tornejant amb cordes


El cap de setmana passat vaig estar per La Bisbal i, entre altres coses, vaig apropar-me a la nova botiga de productes ceràmics, BISBAL CERAM “L'eina del ceramista" . És un espai immens que paral·lelament a la botiga acollirà cursos, exposicions i altres iniciatives ceràmiques.  Crec que a partir d'ara serà de visita obligada quan m'escapi a l'Empordà, entre altres coses perquè  tenen un bon assortit de pastes ceràmiques, algunes fabricades a La Bisbal mateix, i això sempre és un alicient per a qualsevol ceramista... A banda, tinc la convicció que és un lloc on d'ara endavant poden passar coses molt interessants. Alguna cosa s'estava tramant ja dilluns passat, però... no avancem esdeveniments!

 Parlant amb la Natàlia, que porta la botiga, vaig tenir notícies d'un ceramista francès que elabora les seves peces amb una curiosa tècnica de la que jo no havia sentit a parlar mai. Es diu Gilbert Serres i la tècnica, és realment difícil de descriure en paraules... Diguem que primer construeix la forma de la peça amb una estructura envoltada de cordes i després va recobrint-la amb argila i afinant la forma amb allò que en castellà es diu "terraja" (no sé ara en català com es deu dir...). A youtube he trobat aquest vídeo on es veu el procés. En aquest cas realment les imatges valen més que mil paraules!



I una altra demostració del tornejat amb corda. En aquest cas no sé qui és el ceramista...

Related Posts with Thumbnails