Aquest és un càntir de pescador. A alguns llocs també era anomenat càntir de barca. Té la base ampla que li dóna estabilitat per a defensar-se del balanceig de les onades.
A la seva superfície negra exhibeix els rastres del foc, els senyals dels dits del terrisser, la segada del fil que ha tallat la base...
La ceràmica negra catalana no és exclusiva d'un sol emplaçament a Catalunya. En fan a Verdú, d'on era el meu avi (per cert, allí dels càntirs en diuen sillons), a Quart, o a La Bisbal que és d'on prové aquest exemplar. El ceramista que hi ha posat dits, foc i ànima és en Josep Matés. Quan l'agafes sorprèn la seva lleugeresa... Quan arribi l'estiu, segur que farà l'aigua ben fresca! :-)
..Bonito cántaro del pescador!..aprendi algo nuevo sobre cerámica...gracias Eli
ResponEliminaun abrazo de Eugenia..MET
Gracias Eugenia, por leer, por comentar y también por tu blog lleno de cerámica interesante :-)
ResponEliminaUn abrazo desde Barcelona!
ELi
En desconeixia l'existència d'aquest tipus especial de càntir. Sobre el càntir, us recomano especialment l'article 'La inexorable mort del càntir' d'Antoni Alcázar: http://desdelamediterrania.cat/2011/01/30/la-inexorable-mort-del-cantir/
ResponEliminaHola Oriol,
ResponEliminal'article en qüestió m'ha semblat genial, per la mescla de reminiscències personals lligades a la lògica del funcionament del càntir. No descarto dedicar-li alguna nova entrada al blog per a que més gent el pugui llegir :-)
Gràcies per l'enllaç!!